Inici > Articles > Historia > El “Treball” clandestí des de dintre
 
 

El “Treball” clandestí des de dintre

Joaquín Sempere 01/09/2016
 

 

El “Treball” clandestí des de dintre

Joaquim Sempere 21 julio 2016

 

Entre 1972 i 1976 –any de la seva legalització— vaig treballar a la redacció de l’òrgan central del PSUC, que va passar a fer-se a Catalunya i ja no a França. En Gregorio López Raimundo, ja repatriat clandestí, actuava com a director. Jo feia de cap de redacció.

La impremta estava al darrere d’una fàbrica d’una localitat del Vallès que jo no vaig conèixer ni visitar mai: no puc assegurar quina localitat era. Tots nosaltres teníem prohibicions molt estrictes pel que fa a la nostra activitat política i social: no podíem anar a reunions ni manifestacions per no posar-nos en perill ni posar en perill l’aparell. Això em va tenir durant tres anys –els anys més moguts de l’etapa final de la dictadura— obligat a abstenir-me d’activitats polítiques obertes, la qual cosa va ser per a mi un sacrifici. Jo era “legal”: vivia amb el meu nom real; però no tots els altres ho eren. Alguns havien vingut clandestinament de l’exili i vivien amb papers i identitats falses.

Cadascú sabia dels altres el mínim per poder treballar sense riscos. L’any 1973 jo vivia a La Floresta. Un dia anava a agafar el tren per anar a Barcelona i se m’atura un cotxe al costat… era en Rafael Juan, l’impressor! Vaig descobrir que vivíem a uns 200 metres de distància l’un de l’altre a La Floresta. I vam prendre una decisió arriscada: trobar-nos de tant en tant a casa seva per poder, simplement, xerrar. Vaig saber, doncs, el seu nom real i vaig descobrir una persona extraordinària per la seva simpatia i generositat, però també per la seva passió intel·lectual i política. El martiritzava viure en aquella solitud. Les persones amb qui es relacionava no havien de saber res d’ell ni, sobretot, de les seves idees. No podia discutir dels mil i un problemes polítics que el preocupaven. No era precisament un militant adherit incondicionalment a tot el que deia la direcció i necessitava discutir-ho amb algú; en mi va trobar aquest algú. No cal dir que vam decidir que aquests contactes els mantindríem secrets, sense dir-ne res a en Gregorio López Raimundo, que ens els hagués prohibit. Vivíem, doncs, una doble clandestinitat, que no deixava de tenir el seu morbo.

A part d’això, no puc dir gran cosa de Treball que no s’hagi dit mil vegades. Treball va ser l’únic òrgan central –periòdic— d’un partit català antifranquista que es va anar distribuint sense interrupcions des del 1945 fins al final de la dictadura i més enllà.

També s’ha dit moltes vegades que la direcció del PSUC va tenir la voluntat clara d’editar-lo sempre en català, fins i tot quan, avançats els anys seixanta, la militància del partit es componia majoritàriament de treballadors immigrats que ni parlaven català ni tenien facilitat per aprendre’l. En Gregorio López Raimundo va ser sempre especialment inflexible en aquest punt. Veia l’existència mateixa de l’òrgan central en català no sols com un símbol de la catalanitat del PSUC, sinó també com un factor educatiu destacat per fer entendre als militants de fora que la llibertat nacional de Catalunya formava una part indestriable de la lluita per les llibertats democràtiques.

 

 

 

Joaquim Sempere

Professor emèrit de Sociologia de la UB. Director de Treball (1972-1977)

Publicat a Treball



Bookmark and Share