Inici > Articles > L'esquerra a debat > També som al riu
 
 

També som al riu

Pau Llonch i Méndez 02/10/2016
 

La qüestió de si es pot atribuir al pensament humà la veritat objectiva no és una qüestió de teoria, sinó una qüestió pràctica.

És en la pràctica on els homes han de provar la veritat, és a dir, la realitat i el poder, la correcció del seu pensament. La disputa sobre la realitat o irrealitat del pensament, aïllat de la pràctica, és una mera qüestió escolàstica”

2a Tesi sobre Feuerbach.



Conten que hi ha un món estrany i que només existeixen tres indrets on habitar-lo: la terra ferma, el mar i una gran illa al bell mig de l’aigua. A l’illa, anomenada Regalia, hi viuen els propietaris, minoria de benestants i rectors morals de la vida de tot aquest món particular. Tenen l’hegemonia, és a dir, l’encarnació de l’universal per un particular –ells–, la capacitat de seducció i creació de consentiment i la construcció del terreny de la disputa ideològica. Crítica és com es coneix la terra ferma i l’habiten les persones sàvies, enemigues dels propietaris, coneixedores dels trucs ideològics que utilitzen des de Regalia per sotmetre la resta d’humans i viure del seu treball. Finalment, al mar –conegut com Els Llocs comuns– hi acaben la majoria dels humans, que viuen precàriament en rais de fusta i treballen pels rics illencs, però malgrat tot els professen admiració i comparteixen amb ells què és el bé i què és el mal. Acaben al mar després d’un llarg viatge, perquè no neixen pas allà, sinó on neixen els rius. Passen trenta anys navegant aigua avall, anhelant arribar a Regalia, impassibles davant dels crits que arriben des de les ribes, des de Crítica, que els adverteixen que un cop al mar, als Llocs Comuns, no hi ha cap possibilitat de penetrar a l’illa. Crítica, de fet, nasqué precisament de tots aquells humans que, en algun moment d’aquest camí, havien decidit saltar dels rais, nedar fins a terra ferma i unir-se a la resistència. Havien entès que lleis i institucions fetes a la mida de Regaliai per sobre de tot una norma anomenada Herència– impedien l’entrada de ningú aliè al seu reialme.

Les faules i les fabulacions –com tot l’art, de fet– fotien Plató dels nervis, ja que considerava que allunyaven l’esperit humà de la veritat i, per tant, del coneixement. Penso que, en alguns casos, però, poden agitar prou qui les escolta per predisposar-lo a apropar-se a la veritat més que molts assajos científics espessos i assenyats. Disculpeu la llicència fabulosa. Això que semblava un guió per una trilogia fantàstica tristament romàntica estil Divergent pot ser una poca-soltada, però he pensat que podria servir d’alguna cosa respecte a les possibilitats que tenim l’esquerra de fer arribar els nostres plantejaments a les majories.

Té sentit que l’esquerra disputi ideològicament aquelles idees que estan tan allunyades del sentir majoritari que generen rebuig? És més pertinent abandonar posicions teòriques inapel·lables a canvi de propostes fàcilment assimilables per la majoria? Hi ha un camí del mig que no passa per una cosa ni per l'altra i que potser tampoc passa exclusivament pel discurs? Són preguntes que, en totes i cadascuna de les posicions que mantenim, sempre hem hagut de fer-nos. Tenen a veure amb la qüestió de l’hegemonia, sí, i cal agrair que la irrupció de Podemos almenys hagi servit en el pla teòric per tornar-les a posar al centre de les nostres reflexions.

Es pot, per exemple, plantejar que el corredor mediterrani, malgrat ser un lloc comú que tot l’arc parlamentari català es posa d’acord a defensar, és un projecte econòmic de classe del qual pot no derivar-se cap benefici pel benestar dels catalans sense que et titllin de boig? Podemos havia de retirar la Renda Bàsica (que ja n’era una versió descafeïnada) del seu programa electoral, entenent que, en una societat que no concep cap altra mediació entre la riquesa i les persones que el treball assalariat, no fer-ho els podia desgastar políticament? Cal parlar de recuperació de blocs de pisos en mans de la banca per evitar l’estigma de la paraula ocupació, malgrat que remeti al col·lectiu que abans que ningú va defensar el perill sistèmic que engendra l’especulació? Podríem posar milions d’exemples. Quin discurs convé? Hi ha, en definitiva, algun espai de reconciliació entre populisme i veritat, en la disputa política, o sempre cal triar? Totes hem experimentat aquesta sensació frustrant de discutir amb algú que parteix d’unes concepcions de partida tan allunyades de les pròpies que un no sap ni per on començar. En un sopar de nadal. En una tertúlia. A mil llocs.

Potser la clau és que no és un problema de discurs, de relat, ni un debat escolàstic, sinó pràctic.

Expliquen que, a Crítica, tant possibilistes com avantguardistes, tant laclaunians com althusserians (tant errejonistes com la resta?) són incapaços d’evitar que la immensa majoria segueixi baixant riu avall. Els primers, partidaris de rebaixar el to i les propostes per fer-se un lloc als rius i convèncer la gent a base de discurs i més discurs, es llancen a l’aigua, cauen millor, però acaben dissolent-se al mar entre Els llocs comuns. Els segons viuen molt lluny de la llera per no ser engolits per la munió, però els seus crits (també discursos) ni tan sols arriben a escoltar-se a cap rai. Viuen convençuts d’allò que saben i fan bé de fer-ho perquè han dedicat temps i esforços a conèixer el món, però viuen sempre emprenyats i el seu discurs no arriba enlloc. Alguns fins i tot decideixen viure aïllats al marge de la resta del món, terra enllà.

Algú hauria de proposar-los construir ponts entre les ribes perquè tothom se senti convidat a caminar per la terra ferma per practicar les alternatives. Algú podria cridar-los fort: “És la pràctica, necis!”. Podria recordar-los, a més, que després de la segona tesi sempre va la tercera, que els recorda que “és l'home qui canvia les circumstàncies i que l'educador ha d'educar-se primer”, i s’adonarien que el seu elitisme divideix “la societat en dues parts, una de les quals és superior a l'altra”. Que ells, en definitiva, també són al riu malgrat la seva il·lusió de viure tocant de peus a terra. I que, de fet, la terra ferma no existeix. El problema és que aquest guió no el compraria ni el més excèntric dels productors de Hollywood. Ni donaria gaires vots.

Font: https://directa.cat/tambe-som-al-riu



Bookmark and Share