Inici > Articles > L'esquerra a debat > Una Esquerra dins dels límits de la natura
 
 

Una Esquerra dins dels límits de la natura

Albert Pons 14/03/2017
 

Ja és aquí la primavera. Comença el període de l'any on sentim la cara més amable de la natura, la llum s'intensifica acompanyada d'un augment de la temperatura que ens transmet un benestar de sobte recuperat que l’havíem oblidat durant l'hivern. El retorn dels ocells, els brots de plantes i fullatges, el colorit de les flors... Tot plegat, l'immens espectacle de la natura que fins i tot en situacions difícils ens alegra la vida. Es mantindrà aquesta bonança fins que ens cansem d'ella, fins que la mateixa natura decideixi que ja n'hi ha prou i que cal de nou un descans, encara que sigui perquè tornem, passats uns mesos, a apreciar i estimar de nou aquest espectacle vital.

Durant l'hivern, els dies de bonança també agraïm sortir a l'exterior a sentir el sol i a gaudir una estona de les pinzellades de colors que ens regala la llum, recordant-nos que a poc a poc tornarem a gaudir de la primavera.

Així és el cicle de la vida, i així són els seus tempos. Res a veure amb la preocupació diària pel futur immediat, a mitjà o llarg termini de la vida quotidiana "moderna", absurdament preocupats d'horaris, rellotges i necessitats materials que ens manté distanciats i tristament indiferents a la natura. És el que hi ha. És la nostra civilització la que ens ha portat tant benestar material i tecnològic amb el seu creixement que amb tanta intel·ligència l'ésser humà a estat capaç de transformar els recursos naturals, “dominant” la natura. En aquest procés, però, no ha pogut evitar deformar i trencar la seva relació amb aquesta.

I aquí estem, a les nostres ciutats i habitatges moderns i tecnològics, decorant-los amb plantetes, fustes i colors que recorden la natura perquè així "és més acollidor". Alguns privilegiats tenen una segona residència, a la natura, és clar, per fugir del dia a dia, altres es conformen en poder sortir a passar el dia lluny de les ciutats, altres es conformen amb menys, un passeig pel parc més proper. I molts, i molts nens d'avui en dia, han der conformar-se en quedar-se en aquestes ciutats tan modernes i tecnològiques. La majoria atrapats en una societat i civilització que dóna l'esquena als plaers de la natura.

Tots experimentem un benestar profund i necessari quan ens allunyem de la modernitat i ens apropem a la natura. Però..."la vida" és així. no podem tenir-ho tot.

Aquest creixement, aquest progrés, aquesta cursa no ens porta enlloc.

Però, i si aquest creixement, el qual depèn dels recursos naturals, s'acabat? i si els recursos naturals fòssils s’acaben? ja no tindríem l'excusa aquella de "és el que hi ha". Si això fos així, què passaria amb tota la nostra "modernitat"? com la mantindríem?

Ara deixem-nos d'eufemismes i de condicionals. Els recursos naturals fòssils s'acaben i la nostra "modernitat" no és altre cosa que el capitalisme desenvolupant-se trepitjant els límits de la natura.

Sabem que la lluita contra el capitalisme necessita d'una alternativa revolucionaria –les polítiques “d’esquerres” no gestionaran millor el capitalisme. Cal un altre model socioeconòmic, i en això no tota l'esquerra està d'acord però una part important sempre ha mantingut la flama encesa de la crítica radical cap a un sistema, el capitalista, que es basa en l'acumulació perpètua del capital el qual no permet ni regulació ni repartiment de la riquesa.

Necessitem que aquestes esquerres honestes i compromeses amb els oprimits assumeixin seriosament la realitat d'una civilització industrial que s'acaba perquè l'acumulació perpètua de capital està directament relacionada amb el creixement del consum de recursos naturals. I aquests s'acaben.

No es tracta de pensar en el futur desviant l’atenció del present de lluita, sinó que cal reflexionar si la precarització laboral i material dels oprimits més enllà de la injustícia capitalista, que també, tenen el seu origen en la fi dels recursos naturals que determinen el fre del creixement econòmic.

No es tracta que el pensament marxista davant les dificultats actuals de fer créixer un moviment real dels oprimits alternatiu amb cultura pròpia, es busqui "noves sortides", sinó del que es tracta és d'ampliar l'anàlisi de la situació concreta per interpretar millor la realitat. És cert que la tradició del pensament marxista d'alliberament capitalista assumia com indispensable el desenvolupament de les forces productives per poder superar el capitalisme i construir el socialisme, però també es cert que analitzava el capitalisme com un monstre que per créixer ho ha de fer a costa de destruir la natura. I sobretot es cert que durant el període de formació dels moviments d'alliberament amb influència marxista, tot i ser una realitat que la industrialització s'assumia com una qüestió "natural", també es cert que aquesta, en el seu volum, encara no amenaçava els límits de la natura d'una manera tan evident com a partir de mitjans del segle XX.

De fet, la revolució socialista de 1917 va ser possible on precisament el 80% de l'economia era rural i on els camperols van ser la classe social determinant. Multitud d'experiències històriques anticapitalistes van desenvolupar-se en comunitats amb economies precapitalistes.

Però la lluita és present, no futur. Construir esquerra no és un pla de futur, és el dia a dia. Sense un nou subjecte polític sorgit de les entranyes de l’avui, de les actuals condicions d'injustícia i explotació de les classes populars, de res servirà que unes noves elits d'esquerres adornin el seu discurs amb el col·lapse civilitzatori. Hem de donar per fet que el paper de l'esquerra és ser part integrant de tota una nova cultura de comunitat que ha de sorgir de la vida social dels barris i de les relacions i unions dels treballadors precaris i aturats. Però precisament per això, hem d'adonar-nos que aquest present i realitat en el qual creixen aquests subjectes, és l’escenari d’ara, on ja es respira les conseqüències del col·lapse, on aquest subjectes creixen construint fórmules d'autoajuda i autogestió locals, en les quals les microeconomies, la recuperació d'horts urbans, i les alternatives cooperativistes i col·lectivistes de subsistència i proximitat són l'escenari incipient del decreixement. Cal que aprenem a interpretar-lo.

El pensament i l'acció marxista, no és cap dogma, ens cal, com sempre, per analitzar la realitat concreta.

Necessitem una esquerra que no menteixi donant falses esperances de gestionar millor el capitalisme, i tampoc donant falses esperances de revolucions profundes que no incorporin el decreixement i la reflexió d'una propera inevitable civilització postindustrial. El paper de l’esquerra en el desenllaç del canvi civilitzatori serà determinant. La vida de la humanitat, les condicions de vida dels oprimits poden quedar en mans dels de sempre, però en un món neo-feudal.

Bookmark and Share