Inici > Articles > Historia > Aspàsia de Milet, una força femenina a l'Atenes de Pericles
 
 

Aspàsia de Milet, una força femenina a l'Atenes de Pericles

Cristina García y Gerard Marín 22/06/2017
 

De la vida d’Aspàsia, com ocorre amb moltes altres dones de la seva època, en tenim avui poques dades. Sigui perquè la seva figura no va aconseguir suscitar la gran quantitat de testimonis que solen acompanyar les personalitats masculines o perquè, donada la mentalitat patriarcal dominant durant la història, els documents de i sobre les dones han tendit a ser els primers en exposar-se a la damnatio memoriae i a la destrucció, un vel de misteri ens la presenta quan ens hi acostem. De fet, no pocs historiadors l’han arribat a considerar una mera ficció o una metàfora. Malgrat aquestes interpretacions, gent com per exemple el professor de Filosofia i Història José Solana Dueso, que l'ha estudiat durant anys, creu i reivindica la historicitat de la protagonista.

Aspàsia va néixer a la polis jònia de Milet, però només es poden aproximar les dates del seu naixement i mort, entre els segles V i IV a. C. (475 – 390 aproximadament). A més, en tot cas, la informació a l'abast es refereix tan sols als períodes en què Aspàsia es va relacionar amorosament amb dos homes, alts representants de la política democràtica atenesa: el famós Pericles (495 – 429 a. C.) i Lisicles (? – 427/8 a. C.). Al primer, Aspàsia el coneixeria just després d’abandonar la seva Milet d’origen i arribar a Atenes, cap al 445 a. C. En aquesta polis, la milèsia va exercir com a mestra de retòrica i logògrafa, i Pericles, que hauria desitjat perfeccionar les seves dots com a orador, va requerir-la, enamorant-se'n posteriorment. Després de la mort de Pericles, Lisicles va convertir-se en el seu company amorós, però també hauria estat instruït en l’art de la retòrica: les fonts expliquen que, gràcies a la seva relació amb Aspàsia, hauria passat de ser un “venedor de corders” a un “orador prestigiós” (Solana Dueso 1994: XXVI). Després de la mort de Lisicles, tanmateix, les notícies sobre ella desapareixen.


La situació de les dones a l’Atenes democràtica d’Aspàsia

A despit de les visions escolars i simplificadores de la Grècia clàssica, pel que fa al tracte de les dones, la realitat era en aquella època tan heterogènia que, tal i com afirma Inés Calero Secall (2004), depenent del seu lloc de naixement la seva condició variava de forma substancial. Aspàsia va viure aquestes diferències en primera persona: crescuda en la tradició relativament igualitària de les ciutats jònies, als seus ulls de meteca, l’Atenes del segle V a. C. devia aparèixer-li en general rígida i retrògrada. La seva educació, així com la llibertat dels seus costums, eren inconcebibles per a gran part de les dones ateneses, casades per interessos i decisions familiars i recloses dins els límits de l’organització de l’oikos familiar. Com explica Claude Mossé (1991: 39), “una dona respectable no assistia a un banquet, encara que se celebrés dins la seva pròpia casa. Sota cap concepte podia fer ús de la paraula en públic, tal i com feien les protagonistes d'Homer”. I és que, a l'Atenes clàssica, la participació dins la política democràtica estava restringida als homes lliures, majors d’edat i de descendència autòctona, els únics considerats ciutadans.

Tanmateix, en referir-nos a les dones cal defugir el costum molt estès d’incórrer en visions presentistes que, de nou, simplifiquen la seva interpretació. En aquest sentit, Sarah B. Pomeroy escriu que “encara que la vida de les dones ateneses semblés molt limitada des del punt de vista de la situació actual, sobretot si se les compara amb els atenesos i les seves oportunitats, no estem en disposició de poder jutjar si la major part d'aquestes dones estaven descontentes o eren desgraciades. [...] Mitjançant la institució de la dot, moltes dones gaudien de seguretat econòmica durant tota la seva vida, i les vídues i ancianes estaven específicament protegides per les lleis [...]. L'opinió de les dones tenia certa influència [...]. Encara que fossin com esclaves a casa, quan una esposa era fora de la llar se la trobava dolorosament a faltar, ja que els seus fills i la casa necessitaven la seva atenció" (1999:100). A més, i sense treure importància a la violència estructural i a la moral de l'època, la historiografia i la literatura conserven petits exemples quotidians i vius en els quals fins i tot les esposes més respectables trobaven la manera d'unir-se a amants desitjats, demanar divorcis o administrar l'economia familiar tal i com feien els caps de família.

Sigui com sigui, a Atenes també existien grups que no s’adaptaven a aquesta definició de dona respectable i que mantenien una posició decididament més activa en la seva relació amb els homes i l’espai –públic o privat–: per exemple les pornai (prostitutes), esclaves o lliures, que havien d’estar registrades i pagar impostos; o les hetairai (heteres), que, a més de bellesa física, posseïen formació intel·lectual i talent artístic. Per això aquestes últimes, a més de dedicar-se ocasionalment a la prostitució, podien esdevenir models, ballarines o músiques, atributs i ocupacions que les convertien pels homes en una companyia més interessant que la de les seves esposes fruits de matrimonis de conveniència.


Aspàsia i el moviment emancipatori de les dones a Atenes

La censura patriarcal cap a tota pràctica femenina que rebutgés sotmetre’s als costums existents acabava assimilant les dones lliures a les heteres. Segons José Solana Dueso, “l'hetera seria la dona que ni era una prostituta o concubina ni tampoc responia al rol d'esposa en alguns aspectes importants per la tradició atenesa” (1994: XXI). Aquest és el cas d’Aspàsia, que, degut a la seva forma de vida independent, seria considerada pejorativament una hetera per bona part de la societat atenesa, així com acusada de regentar un bordell. La realitat és, no obstant, que si bé és possible que ho hagués sigut en el passat i a Milet, a més d’ensenyar retòrica a homes com Pericles i Lisicles a Atenes hi tenia una casa d’educació femenina, amb objectes d’estudi com l’escriptura poètica, els assumptes matrimonials o l’economia domèstica. No pot descartar-se que algunes de les seves alumnes fossin o aprofitessin la seva educació per arribar a ser pornai o hetairai. “Quina altra cosa podia ser a Atenes senzillament una dona culta i instruïda sinó una hetera?", es pregunta José Solana Dueso, però en aparença la voluntat rere aquesta acusació era tergiversar la realitat interessadament per difamar-la.

Els atacs a Aspàsia van anar, amb el temps, més enllà de burles o comentaris despectius. Durant la seva relació amb Pericles, el comediògraf Hermip va fer-la comparèixer davant la justícia atenesa sota una doble inculpació d’impietat i de llibertinatge, i solament amb llàgrimes als ulls el seu marit va aconseguir convèncer el tribunal que la jutjava de la seva innocència. Aquesta denúncia era, segons han afirmat diverses fonts, un atac indirecte i de signe oligàrquic cap a Pericles, com ho havien sigut també els processos per impietat iniciats contra Anaxàgores, mestre de l’estadista, o Fídies, escultor cèlebre i protegit seu.

Però els atacs a Aspàsia no buscarien només perjudicar políticament l’home que l’estimava. La milèsia, “la dona més famosa de l'Atenes del segle V aC.” segons Sarah B. Pomeroy, va arribar a ser una figura intel·lectual eminent, fins al punt que es discuteix si va ser l’autora a l’ombra de dos dels discursos més reconeguts de l'Atenes clàssica, destinats a elogiar la democràcia: l'epitafi del Menexè, atribuït a Plató, i el de la Història de la guerra del Peloponès de Tucídides, atribuït a Pericles. En tot cas, és innegable la seva gran capacitat d’influència política i, en aquest sentit, podem suposar que la seva concepció i pràctica de gènere col·laborés a iniciar o desenvolupar un moviment d’emancipació femenina que explicaria igualment el seu procés judicial com un intent de frenar-la.

De la mateixa manera, tal conjectura ajudaria a entendre comèdies com Lisístrata (411 a. C.) o Les assambleistes (392 a. C.), d’Aristòfanes. Aquestes obres, en què les dones passen a disposar del poder polític de la polis, sovint s’han considerat sàtires, atacs masculins contra una impossibilitat radical o un fet impensable. Però, tot i que és evident que mai la situació de les dones a Atenes va permetre res semblant al que es representa en aquestes obres, el mer fet que existeixin mostra que la participació política de les dones no únicament era una problemàtica “pensable”, sinó amb possibilitats “subversives” i en discussió oberta a l’àgora atenesa del moment, com afirma Cornelius Castoriadis a La ciudad y las leyes. Si no a més, la vida en lluita d’Aspàsia va contribuir a enfortir l’ètica femenina i a desestabilitzar la política masculina del seu moment històric, eixamplant la democràcia existent. D’ella, com de moltes altres dones, ens han quedat només imatges fragmentàries i llampegants que, malgrat tot, ho testimonien.



Bookmark and Share