Inici > Articles > Filosofia > ‘El Capital’: 150 anys despullant el poder
 
 

‘El Capital’: 150 anys despullant el poder

Oscar Blanco 03/12/2018
 

El Capital de Karl Marx torna a ser fàcilment localitzable en català. Cent cinquanta anys després de l’edició alemanya del primer llibre, l’editorial Tigre de Paper es va proposar retornar a les llibreries l’edició en sis volums original de 1983 amb traducció de Jordi Moners i correcció de Manuel Sacristan. El micromecenatge impulsat per la cooperativa va superar totes les expectatives. En un dia havien complert l’objectiu inicial de 5.000 euros i van més que duplicar-lo. Sembla obvi que l’interès pel pensador de Trèveris i la seva obra magna ha revifat. Fins i tot l’enterrador de la història Francis Fukayama i altres enemics de les seves idees –com The Economist o Financial Times– han fet valdre la figura de Marx en el seu segon centenari. És una bona notícia que torni “la crítica de l’economia política”? Fins i tot una única mica més enllà: què és El Capital?

Provocadorament, el filòsof Roberto Fineschi defensa que El Capital tal com s’ha llegit fins ara no existeix. Ho argumenta perquè només el primer llibre es va publicar amb Marx en vida i els dos següents són edicions d’Engels a partir de manuscrits “en un grau molt diferent d’elaboració”. Per pensar completament la teoria marxiana del capital hauríem de tenir en consideració fins a quinze volums que formen part de l’ambiciós procés d’edició historicocrítica anomenat MEGA 2. De fet, inicialment Marx pretenia escriure sis obres –el capital, la propietat de la terra, el treball assalariat, l’Estat, el comerç exterior i el mercat mundial– però, tot i visitar diàriament la Biblioteca del Museu Britànic durant anys, no va poder completar ni la primera. Si el mateix autor no va poder completar el seu projecte, cal constatar que, seguint Daniel Bensaid, El Capital és un punt de partida i no d’arribada.

 

Una història de por i detectius

Les idees de Marx ara són fins i tot més vàlides que quan van ser publicades perquè, com qualsevol altra, va ser una persona del seu temps, però alhora va ser intempestiu. Les seves prediccions s’han confirmat: més concentració de la riquesa mundial en poques mans, més treball assalariat que mai, més explotació i la relació mercantil arribant fins a l’últim racó de les vides humanes i la natura. Marx no escriu lleis de la història ni una descripció del capitalisme del seu temps. L’autor intenta explicar la lògica de desenvolupament del capitalisme i, per tant, planteja conceptes útils mentre aquest sistema existeixi. El llegat del revolucionari alemany serveix per entendre la necessitat que té el capital d’una acumulació ampliada constant i com aquesta porta a la crisi. La crisi no és un accident. Al contrari, és un mecanisme del capital per tractar de superar les seves contradiccions internes i reorganitzar-se. Des del 1825 hi ha hagut
24 crisis en cicles de menys de deu anys.

Hi ha dues metàfores literàries suggerents per entendre –com es va preguntar Sacristan– a quin gènere pertany El Capital. La primera, de nou de Bensaid, és El Capital entès com una novel·la negra. Marx, com Freamon a The Wire, segueix el rastre dels diners per esbrinar com pot ser que la classe treballadora treballi cada vegada més i cada vegada sigui més pobra. En aquesta investigació desplegarà una sèrie de conceptes: treball, força de treball, temps de treball, valor d’ús, valor de canvi, plusvàlua, mercaderia, crisi, fetitxisme de la mercaderia… A la segona metàfora, McNally parla d’El Capital com una novel·la de terror gòtica on hi ha vampirs i fantasmes que “xuclen el treball viu”. Aquesta visió fantasmagòrica fa referència a la natura dels conceptes de Marx: reals però intangibles. El mateix Marx parla del capital com a “sang coagulada”. És a dir, no es tracta d’una mera acumulació de béns materials, sinó que és una relació social de dominació en la qual el capitalisme atrapa les forces vitals de la classe treballadora i ho fa emmascarat pel món reïficador de les mercaderies. De cop, les persones ens apareixen com a coses (costos laborals) i les coses (per exemple, el mercat) actuen com a persones. El detectiu resol el cas: el valor com a concepte que mesura el treball viu objectivat socialment en l’intercanvi és l’origen del crim.

Una de les idees de Marx més rejovenides és la de l’acumulació originària. Rosa Luxemburg ja va partir-ne per posar sobre la taula que el procés de violència, expropiació directa, tancament de terres, etcètera, no havia estat realment l’únic inici del capitalisme. Empès per la necessitat de nous mercats, requeria la fugida endavant imperialista. Silvia Federici, David Harvey i altres hi han tornat amb la idea d’acumulació per despossessió per explicar els mateixos processos al segle XXI i altres com les patents biològiques i de programari o el saqueig dels sistemes públics d’educació, sanitat i pensions. És important entendre que en Marx l’explotació no és una relació patró-treballadora dins la fàbrica sinó que és una relació entre classes. El patró no s’apropia de les plusvàlues de “les seves treballadores”. Al tercer llibre d’El Capital és on entra en com es reparteix el botí entre les diferents fraccions capitalistes. Tanmateix, necessita el treball per existir, fins i tot en la seva versió financiaritzada.

 

Pensar amb (i més enllà de) Marx

Llegir el Moro implica quasi inevitablement intermediar amb els debats entre corrents marxianes, marxistes i marxòlogues, com diu l’antimanual de Ludovico Silva. Tigre de Paper n’és conscient i no hi passa pas de puntetes. Escollir com a pròleg un text de Federici és una declaració d’intencions. L’autora practica un estil de crítica radical similar al de Marx: sense por als resultats. Amb altres feministes dels 70, partint de les categories marxianes, van situar el treball reproductiu com a base del sistema capitalista. “Una cadena de muntatge que produeix mercaderies i una cadena de muntatge que produeix treballadors, el centre de la qual és la casa”, afirma a El patriarcat del salari. Federici reconstrueix com el capitalisme ha escindit les esferes pública i privada, reproductiva i productiva, i ha construït la familiar nuclear –sobre la base de l’expropiació del cos de la dona– com a centre de producció de força de treball.

Per Federici, El Capital erra en considerar el treball no remunerat de les dones i altres fenòmens fora del salari com a formes endarrerides en lloc de constituents del capitalisme. Aquesta concepció tindria repercussions també pel que fa a la concepció ecològica que ecofeministes com Maria Mies haurien posat sobre la taula. Però en aquest punt Federici debat més amb certes tradicions marxistes productivistes i deterministes que amb Marx. És polèmic afirmar que en Marx existeixi un pensament ecologista avant la lettre i, de fet, se’n fan lectures extremadament oposades. Per exemple, Enrique Dussel considera que l’estudi de la competència capitalista de Marx és la millor base per pensar els problemes ecològics. Altres creuen que ni tan sols va fer cas a personalitats rellevants de l’època que ja estaven assenyalant els límits del planeta.

El que és inqüestionable és que Marx sí que assenyala que l’agricultura capitalista es basa en la gran propietat, el despoblament rural i l’atapeïment urbà. Al capítol X del primer llibre, Marx situa la natura com l’altra font de riquesa juntament amb el treball humà, i al XIII defensa que el capitalisme tendeix a degradar ambdues fonts de riquesa. A més, Marx considera que els éssers humans són part de la natura i anticipa que la tecnologia pot esdevenir una potència destructora. Tagliavini
i Sabatella determinen que es pot construir un marxisme ecològic partint de la noció d’un metabolisme racional entre humanitat i natura si es “recupera la fortalesa de la llei del valor, del fetitxisme de la mercaderia i del treball alienat”.

Una altra crítica adient de Federici a Marx és una comprensió insuficient del racisme, tot i les seves reflexions al voltant de la guerra civil americana o l’afirmació que “el treball la pell del qual és blanca no pot emancipar-se on s’estigmatitza la pell negra”. La pensadora sosté de totes maneres que “en la crítica de Marx, utilitzaven Marx; Marx va donar les eines per a criticar-lo”. Un exercici d’aquest tipus estan fent autores com Bhattacharya o Arruzza per pensar des de la teoria de la reproducció social amb Marx, més enllà de Marx i si cal contra Marx la contradicció entre el capital i la vida i la relació entre explotació, racisme i patriarcat. Una mirada que no juxtaposa opressions, ja que les considera elements constitutius de la classe i, per tant, ineludibles.



Sense manual d’instruccions

La guia de lectura que acompanya l’edició de Tigre de Paper també és un posicionament diàfan. L’argentí Nestor Kohan és transparent en les seves intencions: defensa una lectura política d’El Capital, és a dir, llegir-lo com un recurs per a la transformació radical de la societat. A més, és un ferm opositor de visions positivistes i cientifistes de Marx. Carrega contra Althusser i Marta Harnecker i encara més contra les versions vulgaritzades del marxisme soviètic. El seu accent en el fetitxisme i la visió de Gramsci de la ideologia implica reforçar una de les concepcions de Marx més senzilles i útils: “L’emancipació dels treballadors ha de ser obra dels mateixos treballadors”, tal com deia l’acta de fundació de la Primera Internacional.

Reflexionar sobre el fetitxisme també permet entendre millor perquè aquesta màxima és tan complicada de dur a la pràctica. Al conegut com a sisè capítol inèdit d’El Capital, Marx parla de la subsumpció real, un concepte reprès per intel·lectuals gens marxistes com Foucault o Derrida. Es tractaria de la majoria d’edat del capitalisme i la seva capacitat de transformar la subjectivitat del proletariat i la burgesia en funcions al servei de l’acumulació. Sembla com si no hi hagués res fora del capital, el temps s’aturés i les persones no tinguessin agència col·lectiva. Un encanteri que la lectura d’El Capital no pot trencar però que ens dona palanques per entendre.

Marx no va sistematitzar unes lleis de superació del capitalisme, va explicar els motors de la seva permanència i les contradiccions que el travessen. Per tant, no es pot pretendre treure lliçons polítiques directes d’El Capital. Ho va dir ell mateix al 18è de Brumari: “La revolució no pot treure la seva poesia del passat, sinó del futur”.

Font: https://directa.cat/el-capital-150-anys-despullant-el-poder/





Bookmark and Share