Inici > Articles > L'esquerra a debat > Intuïcions sobre la nova legislatura
 
 

Intuïcions sobre la nova legislatura

María Cruz Santos 03/02/2016
 

Intuïcions sobre la nova legislatura

MARIA CRUZ SANTOS SANTOS

bescansa_hijo.jpg

 

 

 

No fa gaires dies la nova legislatura començà a caminar. Els diputats s'aplegaren per primera vegada després de les eleccions del passat 20 de desembre. Era l'inici d'un moment incert. El futur d'això que diem Espanya és complicat, i no només pel que fa a la continuïtat de l'actual organització territorial; també hi ha qui es qüestiona la continuïtat de la Unió Europea. El que denominem com classe política viu un dels pitjors moments pel que fa al seu prestigi i el què és més greu, les esperances de moltes persones de sortir del mal pas d'aquesta crisi, encara han disminuït més. Pensàvem que els que anaven a ocupar els escons de diputats, deurien estar aclaparats per la responsabilitat i la por a no respondre a les expectatives (si és que queda algú que en tingui).

Els mitjans de comunicació demostraren amb la seva presència massiva la singularitat del moment, especialment perquè noves formacions, noves cares i, presumiblement, noves formes de fer, acudien per primera vegada com representants electes.

S'inicià la sessió i a la bancada ocupada pels diputats de Podemos es produeix quelcom d'inusual, la senyora Bescansa porta a coll el seu fill i, aleshores, tenen lloc unes escenes tendres i que demostren la bona sintonia que existeix entre els nous diputats del nou grup, el nadó de la senyora Bescansa passa de les mans d'un company del partit a les d'un altre com es faria en qualsevol reunió d'amics.

Mentrestant la sessió es desenvolupà d'acord a les normes i ens trobem amb un senyor, Gómez de la Serna, del que hi ha sospites fonamentades d'haver-se aprofitat del seu càrrec públic per enriquir-se, tot i que el seu partit el PP, li demanés repetidament la dimissió. No som ingenus, el PP va molt carregat de corrupció com per felicitar-lo pel gest, ni tampoc cal felicitar-lo perquè el diputat Gómez de la Serna finalment hagi abandonat el Partit Popular. Aquest senyor, amb cara d'ofès, ha recollit la seva acta de diputat que el converteix en aforat i dificulta molt més la investigació sobre els seus possibles delictes.

Doncs bé, tota l'atenció s'ha posat en l'escena dels diputats de Podemos. Res de reflexionar sobre la insòlita presència d'un sospitós al Congrés. Res de reflexionar sobre els reptes que esperen als polítics d'aquesta legislatura (ara ja sabem que el primer repte serà trobar President de govern). Els comentaris s'han dirigit a opinar sobre un nadó i la manca de formalitat d'algunes vestimentes. Tothom ha estat pendent d'una criatura.

Els comentaris de la resta de partits s'apropaven més a la crítica per la manca de capteniment en un lloc i un moment tan solemnes, que al problema de fons. En aquest sentit anà la resposta desafortunada que va donar la senyora Chacón en ser preguntada. Tot plegat ben lamentable perquè tot i que Podemos ha declarat que buscaven fixar la mirada en la reivindicació del dret a cuidar d'un fill des del lloc de treball, no és aquest el resultat que ha obtingut. Ha semblat més aviat una escenificació dirigida a captar l'atenció i destacar de la resta de formacions polítiques. I bé que ho han aconseguit. Aquesta formació és mestra en captar l'atenció dels mitjans i intenta arribar al votant, anava a posar la població però aquesta és molt més amplia que el cens electoral.

Ha estat una oportunitat perduda per fer algunes reflexions menys superficials sobre problemes greus que arrossega el nostre país: La Llei Electoral. Tot i que alguns partits porten la seva reforma com un punt del seu programa no sabem massa bé com i què volen reformar. Tanmateix creiem que el que està passant amb el Sr. Gómez de la Serna és in-assumible si es vol que un sistema sigui considerat democràtic, com ho són altres defectes que té aquesta Llei. No hem sentit veus de protesta o, al menys, de crítica pel fet de que una persona que ha estat acceptada per la Junta Electoral Central com a candidat, ja no pugui ser tret de la llista. I això, al nostre parer, desacredita per sí mateix a la Cambra en la que ja es fa molt difícil confiar com institució capaç de com mínim, moderar las diferències entre les diferents classes, paraula poc de moda, encara que les “castes” ha tingut una vida més efímera. La impressió que s'està donant és bastant lamentable. Tenir com membres de la mateixa a persones com el diputat Gómez de la Serna resta legitimitat a tot un sistema.

Tampoc s'ha aprofitat per parlar de la conciliació entre família i treball. En algunes tertúlies de marcat to conservador, van aparèixer fidels guardians de la igualtat i acusaren a la diputada Bescansa d'aprofitar-se d'un privilegi que no tenen altres famílies. La senyora Bescansa ha exercit un dret que tots els pares i mares tenen, encara que pocs el poden exercir. Calia posar el focus en el dret, no en l'anècdota, reclamar una llei que obligués a empreses i administracions a posar mitjans  per tal què aquest dret fos possible exercir-lo a tot arreu. I parlar de famílies, no de dones perquè si només aquestes poden permetre's portar-se el fill a la feina, el resultat serà una disminució de l'ocupació femenina. Sabem que al Congrés hi ha una guarderia però això no és un privilegi, és un dret, un dret que ha de fer-se extensiu a tota la població. Sembla que parlar d'això no és fer Política amb majúscules, com si no fos precisament la vida quotidiana la que s'ha de millorar, com si els grans problemes, menjar, tenir un sostre, respirar, no fossin problemes quotidians. Si no fa gaire OXFAM reclamava que la desigualtat màxima hauria d'estar regulada per llei, així mateix hauria d'estar regulat aquest dret. I obligar a que fos exercit tant per pares com per mares, per donar l'oportunitat de convertir-ho en un fet universalment acceptat perquè, ara, el costum i la tradició llastren molt segons quins comportaments. Regular-ho com s'ha fet amb la discriminació positiva en les llistes electorals, perquè de no ser així, poc avançarem i la cura dels infants continuarà sent una tasca majoritàriament femenina a costa d'altres aspiracions i ambicions legítimes que aquestes puguin tenir.

Aquesta reacció superficial dona poques esperances de que la classe política per fi canviï. Ni de que els mitjans de difusió ajudin a canviar-la. Seria injust i parcial no reconèixer que hi ha veus i mitjans que intenten ser rigorosos i busquen solucions de manera honesta, no obstant el seu ressò és limitat. Són veus silenciades o poc escoltades, com ho va ser Garzón durant la campanya electoral i sembla que només els cops d'efecte siguin el camí cap el canvi però d'aquí no sortirem sinó és amb idees sòlides i actituds que fugin de l'oportunisme.

 

Bookmark and Share