Inici > Articles > L'esquerra a debat > Sobre el Pla B: qui vol realment la democràcia no pot voler quedar-se a l’euro.
 
 

Sobre el Pla B: qui vol realment la democràcia no pot voler quedar-se a l’euro.

Frédéric Lordon 29/02/2016
 

(Intervenció en la trobada sobre el pla B celebrada a Madrid els passats 21 i 22 de febrer de 2016)

Escolteu. No diré coses molt tècniques ni coses molt noves. Tampoc vaig a presentar-vos un pla d’arquitectura monetària alternativa. M’agradaria simplement insistir en el que a la meva manera de veure són els aspectes fonamentals que estan en joc sota el nom de pla B.

I no obstant això m’agradaria començar destacant que hi ha mancances en la racionalitat elemental de l’aprenentatge que no només són errors intel·lectuals, sinó que gairebé són crims polítics, atemptats a l’esperança en tot cas. Per exemple, aquelles que el grilló de l’euro anul·la radicalment i que només podran restaurar trencant aquest grilló.

Precisament ara que podria fer-se, després de molt temps, una anàlisi de l’atzucac liberal, d’una forma de tirania burocràtica que anul·la tota possibilitat de compromís, resulta que l’espectacle d’un govern d’esquerres -grec, en aquest cas- mòlt a pals a les rebotigues de l’euro-zona no és ha prou per deixar-ho clar, i que ells mateixos, alguna cosa sonats, continuen buscant el introbable i volent l’impossible: l’euro progressista i democràtic, l’equivalent monetari de l’elefant rosa o de la gran serp emplomada.

I és com si aquesta esquerra fora a incorporar-se -ho vulgui o no, se n’adoni o no- al gran partit unificat del euro-liberalisme, almenys en el que constitueix en realitat el seu últim argument, el que jo anomeno el fetitxisme de l’euro : l’euro intransitiu, l’euro per l’euro siguin quines siguin les conseqüències.

Doncs finalment, a la pregunta “Per què l’euro?”, el europeista intransitiu i els seus partidaris només saben respondre “perquè sí”, o quan tracten de dir una altra cosa -siguem escrupolosos, de vegades tracten de fer-ho- l’únic que pot treure en clar de les seves paraules és una professió de fe pròpia de Miss França -vull dir, per descomptat, de Miss Europa- en la qual el nucli argumental consisteix en la idea de la pau i l’amistat entre els pobles.

I com passa amb tots els somnàmbuls si no volem fer-los caure del podi, és sens dubte perillós despertar del seu somni al·lucinat per fer-los veure que, d’acord amb els seus propis criteris, la construcció europea és un terrible fracàs. Mai s’havien vist tantes tensions polítiques de tota mena, i tan a prop del punt crític: l’extrema dreta nacionalista a les portes del poder, separatisme endèmic, pobles que s’aixequen uns contra els altres, etcètera, etcètera.

Si la construcció europea fracassa fins a aquest punt, i segons els seus propis criteris, és sens dubte que alguna cosa ha estat mal pensat pel camí, però què? La resposta a aquesta pregunta és la següent: el que ha estat mal pensat -en realitat, el que no ha estat pensat en absolut- són les condicions de possibilitat de la constitució d’una comunitat política. L’euro-zona diu morir en desitjos de ser una comunitat política. Però la veritat és que mai ha volgut ser-ho, en tot cas no en el sentit d’una comunitat política democràtica. Pot arribar a ser-ho? Aquesta és la qüestió.

Jo penso, malauradament, que la resposta és no, i que després de tants anys perduts, ja va sent hora de admetre-ho. D’entrada, la resposta és no, perquè, contràriament al que diu una llegenda urbana mediàticament molt difosa, liberalisme i democràcia disten molt de ser sinònims perfectes.

Diguem, més aviat, que degut al seu caràcter de doctrina per a ús dels més forts, el liberalisme tolera molt bé ser de geometria variable. Per exemple, el neoliberalisme europeu no veu cap problema en el fet de ser un “a-liberalisme” polític profundament antidemocràtic. Ara bé, fins fa poc, el neoliberalisme era la tendència general de tots els Estats membres. I després va venir Syriza! I Podem, i la coalició portuguesa, alternatives una mica balbucejants, fins i tot timorates respecte a aquesta qüestió decisiva de l’euro, però finalment les coses semblen poder canviar i l’esperança sembla renéixer.

I dic, però, que les coses canviaran encara més, tard o d’hora arribarà el moment en què toparan amb un obstacle singular, i singularment resistent. Estic pensant a Alemanya.

És encara possible parlar d’Alemanya a França? Hauria de ser-ho, sobretot tenint en compte que res no impedeix en principi caminar entre els esculls de la negació i la eructació germanòfoba, però la catàstrofe és que el risc de topar amb el segon escull condueix sistemàticament al primer, i que a força de tenir por dels mals pensaments, un acaba prohibint pensar en res, i en particular en la idiosincràsia monetària alemanya.

Atac de pànic intel·lectual

L’esquerra pateix un atac de pànic intel·lectual de tal magnitud que s’ha tornat gairebé impossible pensar qualsevol cosa d’aquest tipus. Ha de haver-se produït, efectivament, una terrible regressió teòrica perquè una anàlisi com aquest sigui grollerament reduït o equiparat a una evidentment i també aberrant psicologia de l’esperit dels pobles, o liquidat, de manera encara més clara, etiquetant de essencialisme, que és en aquest cas l’asil de la ignorància voluntària i del rebuig a analitzar.

És que cal renunciar, per exemple, a reflexionar sobre la relació particular que té la societat nord-americana amb les armes de foc, o la que té la societat francesa amb el laïcisme o amb l’Estat, per por a caure en l’essencialisme americanòfob o francòfob?

Per ventura les ciències socials, i especialment les històriques, no tenen, entre altres, l’objectiu de posar en evidència els imaginaris comuns i d’analitzar les creences col·lectives de llarga durada, que només les ciències anomenades humanes -i especialment les que tenen a veure amb l’economia-, sumides com estan en un individualisme metodològic, han perdut totalment de vista?

Discutint sobre la qüestió alemanya

El drama de l’època és que calgui fer tants preàmbuls per tenir alguna possibilitat d’establir una discussió analítica una mica seriosa sobre la qüestió alemanya, discussió analítica seria el criteri mateix és que sigui possible tenir-la en presència dels nostres camarades alemanys, una discussió que evidentment no puc desenvolupar aquí in extens, però que resumiré en uns quants punts que em semblen essencials:

1) És indiscutible que tots els Estats membres, arrossegats des de fa dècades per l’onada neoliberal, han validat amb entusiasme els principis ideològics de l’eurozona i s’han fet co-responsables d’ells. Tots!

2) Aquesta unanimitat no ha d’impedir veure que, entre tots aquests estats, Alemanya juga a alguna cosa que només li pertany a ella, perquè l’ha heretat de la seva història, que és una història singular.

3) A mig camí entre l’obsessió i la conjuració dels traumes del passat, i la reinversió simbòlica en una identitat de substitució, la societat alemanya ha establert amb la moneda una relació que no té equivalent a Europa i de la qual es pot afirmar que és una relació meta-política en la mesura que difereix per la seva naturalesa i també per la seva temporalitat de les ideologies polítiques ordinàries.

4) S’ha seguit d’això que l’adopció del seu model institucional i concretament la beatificació dels principis de política monetària i pressupostària en uns textos intocables -els dels tractats- han estat les contrapartides sine qua non de l’entrada d’Alemanya en la euro-zona. Des d’aquest mateix instant, el caràcter antidemocràtic de l’euro estava segellat, ja que es surt de la democràcia en el moment en què les orientacions fonamentals de la política econòmica se sostreuen a la deliberació de qualsevol instància parlamentària ordinària.

5) És veritat, però, que, com tota formació política, per molt que hagi durat, la creença monetària alemanya produïda per la Història, passarà amb la Història.

6) I com tota creença, d’altra banda, tampoc aquesta és unànimement aprovada en la societat alemanya. El fet que tingui els seus dissidents, a semblança precisament dels camarades aquí presents, no impedeix que de moment les seves arrels siguin profundes. Vull destacar una dada elemental d’una interpretació tosca de les pràctiques monetàries: que a Alemanya el 80% dels pagaments es fan en efectiu, mentre que a França són el 56% i als Estats Units el 46%. Una dada significativa, sens dubte!

Y que la utilització de les targetes de crèdit és realment objecte d’una reprovació social. Dic això pensant en aquells que creuen que la fixació monetària és quelcom exclusiu de les elits alemanyes o del capital alemany, i que la resta de la societat està exempta d’això. No és així en absolut, i podria assenyalar altres nombrosos indicis…

7) Sabent on es troba ara el centre de gravetat de la societat alemanya pel que fa a aquesta qüestió monetària, caldria preguntar-se quines són les probabilitats que arribi a desplaçar-se, amb quina amplitud i sobretot a quina velocitat. Si, com jo crec, és una qüestió que pot allargar-se en el temps, el problema és que hi ha poblacions a Europa que ja no tenen temps d’esperar.

És possible reprendre sintèticament tots aquests elements dient el següent:

Tenim a Europa el problema general del neoliberalisme, però aquest problema general coneix una complicació particular, que és la complicació ordo-liberal alemanya.

Per què dono tanta importància a la idiosincràsia monetària alemanya? Perquè és el grilló del grilló, i perquè per a mi és el nucli d’una anticipació raonada que podria fer-nos guanyar temps fent-nos recórrer, mitjançant el pensament, el procés del pla A per arribar immediatament al seu terme.

I al final del trajecte, i fins i tot havent superat totes les altres dificultats, la complicació alemanya serà, em temo, l’últim obstacle amb què toparien les temptatives de reconstrucció d’un euro democràtic. Doncs si per algun motiu extraordinari l’esmentat projecte arribés a prendre consistència, seria Alemanya -podem estar convençuts d’això- la qual prendria el portant, ¡possiblement acompanyada, per la resta! I aquesta és la hipòtesi sistemàticament oblidada, la tasca cega per excel·lència, el Grexit! I la paradoxa de l’altre euro, l’euro democratitzat, és que fracassaria en el moment mateix en què es disposa a triomfar, pel fet mateix que es disposa a triomfar.

És aquest terme el que condemna de la manera més concloent el procés, la simple probabilitat del seu naixement és de les més febles. I és que l’inici d’una prova de força en el si de l’euro-zona suposa pràcticament una mica més que un simpàtic partit progressista europeu.

Per un internacionalisme real

Cal també l’esdeveniment efectiu i simultani d’un nombre suficient de governs veritablement d’esquerres. Però quant de temps ha hagut de passar perquè es produís a Grècia la primera veritable alternança política a la Unió Europea? ¿I quina seria la probabilitat conjunta d’aquesta alineació de planetes que estic evocant? És gairebé nul·la, i tothom aquí ho sap.

Entre els nombrosos errors intel·lectuals de l’internacionalisme, l’internacionalisme imaginari, hi ha el que consisteix a esperar, amb l’arma en posició de descans, la sincronització de l’aixecament continental. Doncs bé, en aquest cas, i igual que els alabarders de l’òpera que canten “Marchons, marchons!” marcant el pas, amb opositors com nosaltres l’euro té encara molts dies per davant. De tot això es pot extreure una conclusió i només un. La conclusió de l’internacionalisme real.

L’internacionalisme real no és el permanent alerta davant el desert dels tàrtars, sinó la coordinació de les esquerres europees per treballar a tot arreu per l’adveniment de la ruptura i la sortida, i després empènyer al primer que estigui en situació d’efectuar-la, ¡sense que hagi d’esperar als altres!

L’internacionalisme real és també l’abandonament d’aquesta aberració que només sap mesurar els llaços entre els pobles amb el tracte de la integració monetària, la circulació de les mercaderies o la dels capitals. I és, a contrari, el teixit de tots els altres llaços possibles i imaginables: científics, artístics, culturals, estudiantils, tecnològics i industrials, etcètera, etcètera.

L’internacionalisme real és, en fi, sortir de la intimidació, de la intimidació de l’extrema dreta nacionalista, o més exactament, de la intimidació per part del eurobloc liberal que només té aquest argument en reserva. Sens dubte l’extrema dreta és abominable, però també és providencial perquè permet tractar de “nacionalistes xenòfobs” a tots aquells que projecten anar-se’n de la gàbia de ferro. És molt simple: si a França no existís el FN, s’hauria d’inventar!

I el pitjor de tot és que és una esquerra prou burra com per deixar-se espantar, fins i tot, de vegades, per fer la seva pròpia aportació a aquest argument tan infame com enganyosament seductor. Doncs per raons que tenen a veure alhora amb els temors del seu electorat de més edat, amb la seva ideologia econòmica invertebrada, i amb les col·lusions que ja ha establert amb el capital, un FN arribat al poder no prendria la decisió de sortir del euro. I és aquí on els errors intel·lectuals es converteixen en desastres polítics.

Esquerra acovardida

L’esquerra acovardida s’haurà deixat arrabassat sense combatre una alternativa que el qual la hi haurà arrabassat ni tan sols arribarà a explotar. ¡Esplèndid resultat! ¿I de quina alternativa estem parlant? De l’única que representa en realitat una diferència radical, una d’aquestes diferències que el cos social tem no veure mai proposta en l’àmbit dels partits anomenats de govern, des d’ara reduïts a grilló continu de la dreta general. És per això que, mort de gana política, el poble es llança amb avidesa sobre la més petita diferència que passa pel seu camp de visió, encara que sigui la pitjor, la més fal·laç, la que esgrimeixen els més malignes demagogs, perquè és almenys una diferència i perquè crea la sensació que és possible respirar de nou.

Si no tingués por de la seva ombra, seria l’esquerra la que podria introduir una diferència políticament digna: la diferència de la sortida de l’euro, la diferència de la sobirania democràtica restaurada, la diferència del bloqueig a tota política progressista finalment aixecat, la diferència del internacionalisme real.

Si aconsegueix alliberar-se de totes les prohibicions imaginàries i de totes les inconseqüències que fins ara han pesat terriblement sobre la qüestió de l’euro, el pla B no té altre sentit que ser el portador històric d’aquesta diferència. I en el punt en què ens trobem, diguem-ho amb èmfasi: és l’únic restaurador possible de la democràcia.

Però encara cal que tingui les idees una mica més clares, i una mica menys d’aquesta pusil·lanimitat que ha condemnat Tsipras a tantes renúncies, a tantes derrotes i, malauradament, al capdavall, a tantes humiliacions.

Tenir les idees clares és saber per què es posa un a moviment i per què es lluita. Si no vol ser la B de Bagatel·la, el pla B haurà de apuntar com a mínim a l’objectiu màxim, que és de fet el mínim admissible: l’objectiu de la plena democràcia.

La plena democràcia és la desconstitucionalització integral de totes les disposicions relatives a la política econòmica i la seva repatriació al perímetre de la deliberació política ordinària. Però és això mateix el que és radicalment impossible en la mesura que l’euro democràtic és una realitat que té gairebé tan poc de realitat com un cercle quadrat.

L’experiència decisiva per convèncer-se’n consistiria a preguntar simplement als electors alemanys si acceptarien que l’estatus del Banc central, la naturalesa de les seves comeses, la possibilitat del finançament monetària dels dèficits, el nivell dels deutes, la possibilitat d’anul·lar-, en fi, si acceptaria que totes aquestes coses se sotmetessin a la deliberació ordinària d’un Parlament europeu. I, per descomptat, també quan les posicions alemanyes en aquests assumptes quedessin en minoria.

Doncs, en una primera aproximació la democràcia és això! No crec que la resposta a aquesta qüestió vagi a trigui gaire estona… I no serà certament la qual donen per descomptada els amics de l’euro democràtic o els del Parlament de l’euro. Doncs bé, i ho dic de passada, aquesta és certament una de les aberracions paradoxals i característiques del poder d’intimidació de l’euro: que sigui possible veure els representants de l’esquerra radical i als de la socialdemocràcia més inofensiva fent causa comuna al voltant de les mateixes il·lusions, i topant amb la mateixa por a qüestionar el que ha de ser qüestionat.

El pla B com bagatel·la, com fotesa

El pla B com bagatel·la, com fotesa, seria flaquejar davant l’únic compromís important -la democràcia total-, i muntar una màquina de guerra de cartró-pedra per recuperar algunes anul·lacions de deutes, o l’autorització d’un punt suplementari de dèficit pressupostari, deixant per descomptat intacte la resta de l’estructura antidemocràtica.

Lamentablement, és molt possible, si es vol, com ha fet Tsipras i com han fet altres després d’ell, posposar el màxim temps possible el moment en què les contradiccions es queden totalment al nu: rebutjar l’austeritat i quedar-se a l’euro, tenir l’euro i la democràcia. Aquestes promeses són insostenibles perquè són contradictòries, i pitjor que contradictòries, sense solució de compromís possible. Si vol deixar enrere la inanitat, l’esquerra haurà de curar d’aquest mal de l’època que és la inconseqüència, és a dir, haurà d’aprendre a estimar les conseqüències del que vol.

Vol realment la democràcia? Llavors no pot voler quedar-se a l’euro.

No és possible salvar res fent concessions respecte als principis més fonamentals de la política, ja que mai s’ha salvat res a costa de la democràcia.

En general, abans d’anar a la guerra, convé tenir molt clars quins són els objectius. Excepte per als amants de les tisanes, no té cap sentit guardar la cua de les cireres. Correspon, doncs, a l’esquerra del pla B decidir si vol prendre una infusió i “bona nit”, o si vol finalment recuperar el gust de la veritable política.

Moltes gràcies.

Traducció al català i edició del text: Emancipem-nos de l’euro.

Font: http://salirdeleuro.net/2016/02/26/sobre-el-plan-b/



Bookmark and Share