Inicio > Artículos > Filosofía > Algunes notes per a una presentació del Manifest Comunista
 
 

Algunes notes per a una presentació del Manifest Comunista

Gerard Marín Plana 10/11/2017
 



Per al Joaquín, amb qui vaig llegir per primera vegada el Manifest,

i de qui he après –i segueixo aprenent– tant

 

Introducció

El Manifest Comunista és, com sabem, una obra de Marx i Engels feta a petició de la Lliga dels Comunistes, tot i que aquest últim escriuria més tard, humilment, que “el pensament fonamental present a tot el Manifest [...] pertany únicament i exclusivament a Marx”[1]. I és una obra que pot definir-se com un “programa del partit, complet, teòric i pràctic, adreçat a la publicitat”[2]. Un programa que, amb el temps, acabaria sent “el producte de la literatura socialista difós més àmpliament, el més internacional, el programa comú de molts milions d’obrers de tots els països, de la Sibèria fins a Califòrnia”[3].

Tanmateix, aquesta definició més o menys coneguda i acceptada per tothom a dia d’avui pot portar a mals entesos si la considerem d’una manera aïllada. I el mateix pot passar, penso, si fem una lectura del Manifest que no vagi més enllà del mer text, una lectura que es mantingui atrapada entre el fantasma que recorre Europa de la primera pàgina i el crit a la unió dels proletaris de tots els països de l’última. Perquè, com escrivia el marxista italià Antonio Labriola (1843-1904) en un dels seus assaigs, “la major dificultat per comprendre i continuar el materialisme històric no es troba en el coneixement dels aspectes formals del marxisme, sinó en la possessió de les coses en les quals aquestes formes són immanents”, en la possessió “de les coses que Marx [i en aquest cas també Engels] pel seu compte sap i elabora”[4]. Per comprendre un text com el Manifest Comunista (i en puritat qualsevol text) és necessari entendre els motius i objectius de qui va escriure’l, així com la història general en la qual i en relació amb la qual va ser escrit. En altres paraules, hem de fer-ne una lectura marxista.

Aquesta és la raó per la qual, abans de començar en aquesta presentació a resumir i comentar les diferents parts escrites del Manifest –destacant-ne algunes coses que a mi em sembla que tenen un cert interès–, em referiré de bon principi a qüestions com el context envoltant la producció d’un manifest comunista vora el 1848, o com els procediments que van dur a la redacció final d’aquest manifest per part de Marx i Engels.

Ordenaré, doncs, el discurs en dos blocs separats i successius: context i text. El nostre llenguatge, que és lineal, m’obliga a fer-ho així perquè pugui comprendre’s alguna cosa. Però això suposa una certa dificultat perquè en realitat, escrit i context, o escrit i procediments, no poden mai deslligar-se, sinó que estan íntimament connectats i s’articulen els uns amb els altres simultàniament. Això ocorre de manera particular en el cas del Manifest Comunista, per altra banda, perquè la unitat entre pràctica i teoria és una arrel conscient del projecte marxista, que en el Manifest trobem definit d’una manera especialment clara. Observar la manera concreta com es relacionen tals elements en la producció del Manifest és, doncs, tenir l’oportunitat de contemplar com Marx i Engels concebien les relacions entre pràctica i teoria, és contemplar la filosofia de la praxi realitzant-se. En part, és gràcies a això que Engels pot escriure, al 1888, que “la història del Manifest reflecteix amb molta fidelitat la història del moviment obrer modern”[5]. Per tant, tot i pretendre ordenar la meva presentació en blocs, serà inevitable que aquí i allà aquests es contaminin entre ells.

Entenc que el que he dit fins ara és una mica abstracte. Espero, però, que al llarg de la presentació pugui fer-se clar el que he volgut dir i que quan hagi acabat pugueu compartir amb mi la meva postura. Sigui com sigui, tindrem una bona estona per discutir: per aclarir dubtes, debatre qüestions o apuntar el que cregueu convenient.

 

Orígens i context de la redacció i publicació del Manifest

Com he avançat, per poder comprendre com va arribar a publicar-se un Manifest del Partit Comunista, al 1848, i per què els encarregats d’escriure tal manifest van ser Marx i Engels, hem de fixar la nostra mirada necessàriament anys abans. Perquè la publicació d’aquest manifest va significar la culminació d’anys de cohesió i enfortiment de molt diverses forces proletàries, i perquè Marx i Engels no van ser aliens a aquest procés, contràriament al que s’ha afirmat a vegades, sinó que van participar-ne treballosament, en la teoria i en la pràctica, fins veure’s guanyada l’opinió del proletariat europeu.

En efecte, la Lliga dels Comunistes, creada a Londres un any abans de la publicació del Manifest (juny de 1847), va ser una modesta associació internacional i secreta de treballadors nascuda a partir de la fusió de diverses agrupacions de l’esquerra europea: franceses, com la Lliga dels Justos –creada al 1836–, alemanyes, com l’Associació Educativa de Treballadors Alemanys –fundada el 1839– o belgues, com el Comitè Comunista de Correspondència de Brussel·les –fundat per Marx i Engels el 1846.

En un principi la majoria d’aquestes agrupacions, formades en general per obrers industrials, artesans i membres de la petita burgesia, tenia orientacions polítiques molt diferents i heterogènies. Això era així en part per raons de la seva situació política nacional concreta i en part per falta d’una articulació ideològica coherent. Per posar un exemple, només a França, on durant la dècada de 1830 hi regnava la monarquia de Felip d’Orleans, “perseguidora rabiosa de les organitzacions proletàries i, en general, de tot allò que signifiqués oposició contra el règim”, a la Lliga dels Justos hi convivien amb dificultat una tradició política d’organitzacions secretes, atemptats terroristes i conviccions de que “un grapat de conspiradors decidits, amb un audaç cop de mà, eren suficients per fer caure el govern i prendre el poder”; amb “una mescladissa d’idees, prejudicis, quimeres i sentiments, que tenien el seu principal exponent en el comunisme elemental, artesà” basat en el sentiment i “amb no poques reminiscències del cristianisme primitiu” “de [Wilhelm] Weitling i en el <<socialisme filosòfic>>, del qual l’agitador més actiu era Karl Grün, company d’estudis de Marx”[6].

Marx i Engels havien establert contacte amb tots aquests moviments proletaris europeus ja a principis de la dècada de 1840, mantenint-hi des de llavors correspondència assídua quan no era possible la relació directa. Aquest contacte havia sigut facilitat pel fet que ambdós havien abandonat des de molt joves, per diferents raons, la seva Alemanya natal, recorrent des de llavors Mànchester, París, Brussel·les i, finalment, Londres. I, davant de la falta de congruència d’aquests moviments, que els enfrontava en grans disputes i, doncs, n’entorpia el desenvolupament, al juliol de 1846 Marx va proposar la realització en algun moment futur d’un congrés internacional que reduís diferències i “aportés força i unitat” a la seva “propaganda”[7]. La proposta va ser acceptada i, tenint en compte la necessitat d’aconseguir tant uns fonaments teòrics més ferms com una definició més estricta d’objectius pràctics comuns, va sol·licitar-se la col·laboració de Marx i Engels.

Tot i així, encara al 1846 els dos amics, així com les seves teories, eren no només mal coneguts sinó també poc populars: en general es desconfiava d’aquells “tipus literaris”, com se’ls anomenava despectivament, i no poca gent es queixava de la seva “arrogància intel·lectual”[8]. Per això, tot i haver aconseguit progressos d’integració, en realitzar-se a l’estiu de l’any 1847 el Congrés a Londres que finalitzaria amb la fusió de les agrupacions mencionades i la creació de la Lliga dels Comunistes, Marx només va poder arribar a una solució de compromís amb la resta de representants del moviment obrer reunits, i es va posposar fins un segon Congrés l’aprovació d’uns Estatuts i programa definitius de la Lliga. “Aquest congrés ha de ser decisiu, as this time we shall have it all our own way”, escriuria Engels a Marx en una carta del 24 de novembre de 1847. En efecte, en aquest segon Congrés, celebrat al desembre de 1847, Marx defensaria entre “acalorades discussions”  les seves teories en un llarg debat, que duraria 10 dies sencers. “Al final, totes les oposicions van ser vençudes i unànimement acceptats els nous principis”[9].

Així doncs, només en aquest moment, després d’anys d’organització i debat, va poder-se escriure un manifest que fes públiques les doctrines i el programa polític unitaris de la Lliga. I només en aquest moment Marx i Engels van rebre i acceptar l’encàrrec d’escriure aquest text, prèviament “esbossat” col·lectivament, com es diu en la primera pàgina del Manifest. Per això deia al principi que s’ha de contextualitzar que aquesta obra sigui de Marx i Engels, i especialment l’afirmació d’Engels de que les idees presents en el text siguin només de Marx[10]. En el moment d’escriure’l, les teories de Marx eren compartides pel moviment que havia demanat la seva redacció i eren, doncs, expressió d’aquest. Com escriu Antonio Labriola en un altre text, dedicat al Manifest, en ell no hi trobem estrictament “la seva opinió personal [de Marx], sinó la doctrina d’un partit”[11].

Aquesta precisió és imprescindible per entendre no només la realització i realitat del Manifest, sinó de la mateixa manera, com he dit també al principi, el marxisme de Marx, valgui la redundància. Sense haver-se relacionat prèviament amb el moviment de treballadors real que tenia davant seu, Marx mai hauria (i de fet, mai havia) escrit cap manifest. A tot el que s’havia dedicat individualment era a “la crítica despietada de tot allò existent”, com va dir-li al seu llavors col·lega Arnold Ruge en una carta l’any 1843. I això, ho feia oposant-se als filòsofs utòpics que, fins aquell moment, havien “tingut la solució de tots els enigmes desplegats sobre els seus escriptoris”[12]. Perquè per a Marx, quan separats del pensament de masses “els pensadors individuals comencen a criticar les contradiccions socials i a tractar de superar-les mitjançant solucions fantàstiques que les masses dels obrers només han d’acceptar, propagar i portar a efecte” solen aconseguir només la indiferència i, sobre tot, “de ser originàriament una de les palanques del moviment de la classe obrera, es converteixen en un impediment reaccionari immediatament superat pel moviment”.[13]

Aquesta crítica despietada de tot allò existent, d’objectius revolucionaris, incloïa la dels pensadors Saint-Simon (1760-1825), Fourier (1772-1837), Cabet (1788-1856) o Owen (1771-1858). Aquests homes, tot i ser respectats com a crítics per Marx i considerats personalitats d’importància dins la història revolucionària, defensaven projectes comunistes unilaterals i, doncs, en última instància sectaris, perniciosos per l’organització dels treballadors en classe, la destrucció de l’ordre burgès i la conquesta del poder per part dels treballadors, que és la fi immediata dels comunistes apuntada en el Manifest. Per això Marx i Engels en rebatien els fonaments teòrics i en combatien la influència entre els obrers arreu, en revistes, diaris o cara a cara, així com feien amb l’estratègia conspiradora igualment unilateral i separada de l’organització orgànica amb la majoria dels treballadors de Blanqui. Aquesta és la funció específica del capítol III del Manifest, “Literatura socialista i comunista”.

Però, en canvi, al 1847 Marx acceptava de bon grat treballar, per exemple, junt al cartisme anglès, tot i que les seves reivindicacions electorals eren a priori de caràcter no revolucionari i podia ser considerat “desordenat” i “enderrerit en el seu desenvolupament”[14]; i tampoc tenia inconvenient amb relacionar-se amb el reformisme social-democràtic francès. Així, en un discurs, Marx va dir que “els demòcrates de Bèlgica”, dels quals formava part ell mateix, sentien “que els cartistes d’Anglaterra són els vertaders demòcrates”[15]. I al mateix Manifest, al capítol IV, “Posició dels comunistes en relació amb els diferents partits de l’oposició”, podem llegir: “A França els comunistes s’uneixen amb el partit social-democràtic contra la burgesia conservadora i radical”. Tot plegat, cal matisar, “sense renunciar per això al dret de captenir-se críticament davant la fraseologia i les il·lusions provinents de la tradició revolucionària”.

Aquesta defensa repetida de la democràcia i dels projectes que la reivindicaven per part de Marx i Engels, si bé amb distància crítica, es debia al fet que en aquell moment expressaven els interessos immediats de la classe treballadora i participaven de la creació de moviment massiu popular. La importància d’aquests moviments és tal, de fet, que l’historiador Arthur Rosenberg escrivia a la seva gran obra Democràcia i Socialisme: “si es prescindeix del moviment democràtic de masses de 1846 i 1847, llavors apareix sense sentit tot l’ensenyament revolucionari marxista. Seria llavors la mateixa situació que si algú especulés sobre la millor manera de navegar sense disposar d’aigua”[16]. I que, tot i que “el concepte comunisme solia impressionar ja en forma més desagradable, perquè sota ell s’entenia una radical igualació”, “olor de sang i barricada en tenia llavors solament la democràcia”. I, en aquells moments, allò important era “per a Marx només el moviment revolucionari a gran escala, no la qualitat teòrica de les manifestacions diàries”[17].

Dit tot això, per acabar podríem preguntar-nos: ¿per què, doncs, fundar una Lliga dels Comunistes i escriure un Manifest Comunista? Les raons concretes podem trobar-les, en part, en el “dret de captenir-se críticament” citat del Manifest, en la necessitat de poder prendre distància respecte dels moviments democràtics de masses quan es considerés necessari; i també en el capítol II del text, en què s’expliquen, com veurem, les particularitats del projecte comunista de Marx, compartit pels grups que fundarien la Lliga, enfront dels altres existents. Pero també podem trobar l’origen de la decisió d’adoptar aquest adjectiu en l’obra d’Alain Maillard La communauté des Égaux, on es mostra com el comunisme de Marx no deu el seu nom a les propostes ni personalitats utòpiques criticades ni tampoc a una invenció seva, sinó a un moviment revolucionari existent a les ciutats de França en aquells moments, format sobretot per artesans que s’autoanomenaven així i que podia ser considerat ja un “partit comunista” emergent, en el sentit no reduït de “formació particular”, com acabaria sent la Lliga o els partits polítics liberals, sinó d’una “unió de partisans”, que “podien ser independents o militar dins grups de propaganda, associacions secretes o públiques”[18]. Aquest moviment comunista, del que parlava Rosenberg, del que va sorgir la figura de Wilhelm Weitling i que Marx va conèixer de primera mà en la seva estada a la París vora el 1844, era principalment deutor dels plantejaments radicalment igualitaris de Gracchus Babeuf (1760-1797) i de la Conjura dels Iguals durant la Revolució Francesa, i estava relacionat amb la Lliga dels Justos, de la qual ja hem parlat. S’articulava, de fons, sota els principis d’igualtat política, econòmica i social a partir de la comunitat de béns, en una república universal de propietat col·lectiva, comunal, nacional i mundial. Amb el temps i a poc a poc, va anar desenvolupant una “enèrgica reacció contra totes les degeneracions utòpiques, religioses, profètiques i transcendentals del comunisme”, així com la necessitat d’emancipar-se “de les velles tradicions i formes conspiradores”[19].

 

Breu resum i comentari de les diferents parts del Manifest

Tenint en compte que no tinc massa temps per parlar, i que ja n’he gastat força, em saltaré el comentari dels Pròlegs, tot i l’interès que tenen per la comprensió del Manifest. A més, cada edició té pròlegs diferents i en tot cas en comentaríem elements massa disgregats que farien perdre lligam a la presentació. Tampoc faré un comentari específic dels diferents punts del capítol III, que pot dir-se que ja he presentat en general, per estar molt lligats a la crítica que Marx i Engels feien a diferents punts de vista presents en el seu moment històric; ni del IV, per tenir una llargada de només una pàgina. Així doncs, d’aquests pròlegs i capítols, en parlaré en endavant, com he fet fins ara, només de manera auxiliar, en tractar d’altres qüestions dins del Manifest. I, en tot cas, si voleu discutir-ne res concret, en podem parlar després de la meva presentació.

Capítol I: burgesos i proletaris

El primer capítol del Manifest comença amb una anàlisi històrica de les societats des de l’antiguitat fins la contemporaneïtat (1847-8). La tesi que vertebra aquesta anàlisi es troba ja a la frase amb què s’obre el text: “la història de totes les societats que han existit fins avui, és la història de les lluites de classes”, és a dir, la història de les oposicions i opressions entre grups socials organitzats. En el moment d’escriure el Manifest, Marx considera que aquests conflictes entre classes s’han simplificat, en el sentit que, si a l’Antiga Roma trobàvem conflictes oberts entre patricis, cavallers, plebeus i esclaus, al 1848 la tendència és que s’enfrontin, “cada cop més”, només dues classes: la burgesia, definida per Engels pel fet de posseir el control dels mitjans de producció, i el proletariat, és a dir, els treballadors assalariats sense mitjans de producció obligats, per això, a vendre la seva força de treball.

Vull mencionar aquí que, contràriament al que s’ha dit, Marx mai va universalitzar, fer vàlida per a tots els moments històrics del capitalisme, la oposició neta, pura, entre burgesos i proletaris. Al Manifest mateix es refereix, com hem dit, només a una “tendència” de simplificació existent en la “societat burgesa moderna”, societat que podria prendre com a paradigma l’Anglaterra coetània. Així, escriu més endavant: “de totes les classes que avui s’oposen a la burgesia”. I es refereix, en aquest sentit, a “estaments mitjans, el petit comerciant, l’artesà, el pagès” o al “subproletariat (lumpenproletariat)”. En altres obres de Marx, en què analitza concretament altres societats capitalistes amb una situació distinta a l’anglesa, com la francesa, Marx afirma que hi conviuen cinc o fins a set classes. D’aquí a un moment em referiré amb més precisió a allò que Marx entén per una classe, i potser llavors s’entendrà millor per què és absurd atribuir en Marx una visió de l’organització social capitalista tancada i ahistòrica que es limiti a l’oposició entre burgesia i proletariat.

Després, es fa un resum de l’evolució del mode de producció capitalista, des dels seus orígens fins l’adveniment de la gran indústria i el règim polític liberal-parlamentari-representatiu. Amb gran expressivitat, Marx narra com en aquest últim estadi el capitalisme ha arribat a desplegar unes “forces de producció més quantioses i grandioses que no havien fet totes les generacions pretèrites plegades”. En aquest sentit, “la burgesia ha desenvolupat una funció altament revolucionària en la història”, universalitzant els seus fruits en extensió i intensió: per una banda, el seu règim s’expandeix ràpidament per tot arreu i “crea un món a imatge i semblança seva”, subsumint les cultures que troba al seu pas i uniformitzant-les. Amb el capitalisme, cada país queda “despullat de tot caràcter nacional” en globalitzar-se les dependències econòmiques i l’intercanvi espiritual. Per una altra banda, el capitalisme ha transformat les relacions socials amb una virulència i radicalitat mai vistes: formes d’organitzar la vida comuna centenàries i mil·lenàries es dissolen en una ètica monetària a la qual Marx no estalvia adjectius pejoratius: egoista i individualista, almenys té l’avantatge que ofereix a la vista de tothom una “explotació oberta, desvergonyida, directa, àrida”.

Amb tot això, el caràcter revolucionari del règim burgès es caracteritza també a desgrat seu, al Manifest, per la seva propietat de “revolucionar ininterrompudament” l’existència, dur-la inevitablement a una “transformació constant”. Com li passaria “al bruixot que ja no pot dominar més les forces” que ha provocat, el capitalisme crea crisis periòdiques i la creació de masses cada cop més grans d’explotats miserables que, a partir de l’organització, Marx i Engels consideren el seu enterramorts necessari. I amb l’auguri de la fi futura del capitalisme, s’acaba el capítol.

Del text fins aquí podríem comentar-ne nombroses qüestions. Per exemple, podríem aprofundir sobre l’origen del capitalisme[20] o debatre la suposició de la necessitat de crisis successives i de la fi del capitalisme i de les societats de classes a mans del proletariat.

Més enllà, Marx dedica una quantitat important de pàgines d’aquest capítol a explicar el procés d’“organització” o “formació” “en classe” del proletariat. És a dir, a explicar el procés a partir del qual els treballadors assalariats es van unint, a poc a poc, per defensar en bloc els seus interessos i oposar-los als burgesos, lluita que crea una vida en comú nova dels treballadors, no governada segons les lògiques del capital. Trobo important tractar aquest tema perquè com veurem enllaça bé amb l’inici del segon capítol del Manifest, “proletaris i comunistes”; i perquè cert marxisme, anomenat “vulgar”, ha fet una interpretació de la “classe” que difereix de la que podem trobar aquí, a Misèria de la filosofia –que Marx havia publicat un any abans d’escriure el Manifest–, o a El 18 Brumari de Lluís Napoleó Bonaparte, per exemple. I aquesta interpretació, malauradament, ha sigut durant molt de temps la interpretació canònica de Marx, la que es trobava i es troba en primer lloc tota persona que comença a interessar-se per canviar la seva situació i la de la societat en què viu i accedeix, en relació, a la filosofia marxista.

Així, Nicolai Bujarin (1888-1938), representant destacat del marxisme vulgar, ens explica al seu Assaig popular de sociologia marxista que una classe “és el conjunt de persones unides per un paper comú en el procés de producció, un conjunt en el que cada membre ocupa la mateixa posició [o “rol”] amb respecte a les altres classes en el procés de producció”. Les diferències d’“existència” entre les classes oprimides i les opressores, expressades per l’“antagonisme en els ingressos”, determinarien la “consciència” de les classes i l’“interès de classe”. Tanmateix, considera Bujarin, pot ser que una “classe” existeixi “com un conjunt de persones que desenvolupen un paper determinat en el procés de producció abans que existeixi com una classe amb consciència de sí. La classe existeix, però encara no és conscient [...], però encara no existeix com una força social independent, que comprèn la seva missió, que té consciència de la seva posició peculiar, de la seva personalitat, de l’hostilitat dels seus interessos amb els de les altres classes.” ¿I qui pot fer possible, segons Bujarin, que aquesta classe desenvolupi una consciència correcta, revolucionària? ¿De qui depèn “necessàriament” que aquesta classe descobreixi els seus interessos “permanents, generals, no personals, no gremials ni de grup”? del “partit”, la “vanguàrdia” del proletariat que ha de dirigir-lo i guiar-lo com el cap fa amb la resta del cos. I, en última instància, dels líders del partit, els més dotats per a la direcció[21].

Però vegem què diu Marx al Manifest:

al principi combaten els treballadors individualment, després els treballadors d’una fàbrica, després els treballadors d’una branca laboral en un lloc donat contra el burgès individual que els explota directament. [...] En aquest estadi els treballadors formen una massa escampada per tot el país i esmicolada per la competència. Un agrupament massiu dels obrers no és cap conseqüència de la seva pròpia unió, sinó conseqüència de la unió de la burgesia, que per a assolir els seus propis fins polítics ha de posar en moviment tot el proletariat, mentre encara pot fer-ho. En aquest estadi, doncs, els proletaris no combaten els seus propis enemics, sinó els enemics dels seus enemics, les restes de la monarquia absoluta, els grans terratinents, els burgesos no industrials, la petita burgesia. Tot el moviment històric es troba concentrat, doncs, a les mans de la burgesia; cada victòria que s’aconsegueix així és una victòria de la burgesia.

Com podem veure, en aquest moment els proletaris encara no han desenvolupat una organització comuna, coherent, ni uns interessos ni un projecte polític independent de la burgesia. I Marx no parla, encara, de classe proletària. Segueix Marx: “Però amb el desenvolupament de la indústria, el proletariat no solament es multiplica, sinó que es concentra en masses més grans, la seva força creix, i això ho sent cada dia més. Els interessos [...] s’identifiquen cada vegada més [...]; les condicions individuals entre els obrers i els burgesos prenen cada dia més el caràcter de col·lisions entre dues classes.” I això ocorre, segueix Marx, quan els treballadors comencen “a formar coalicions contra els burgesos”, quan “s’agrupen per tal de defensar els seus salaris” i “fins i tot funden associacions permanents per proveir-se de queviures durant les revoltes eventuals”. Finalment, “només cal un contacte perquè les múltiples lluites locals, que tenen arreu el mateix caràcter, se centralitzin en una lluita nacional, de classes.” S’ha produït l’“organització dels proletaris en classe, i amb això en partit polític”.

Així doncs, segons Marx la classe no és una realitat que preexisteixi donades unes condicions econòmiques merament objectives, com defensarà més tard Bujarin, sinó que ha de constituir-se, formar-se a través de la reunió, de l’organització i de la discussió entre subjectes que condueixin a un projecte ètico-polític unitari independent del burgès i en oposició al seu. Vegem-ho a El 18 Brumari de Lluís Napoleó Bonaparte, on Marx es refereix als camperols: “En la mesura que milions de famílies viuen sota condicions econòmiques d’existència que les distingeixen per la seva forma de vida, pels seus interessos i per la seva cultura d’altres classes i les oposen a aquestes d’una forma hostil, aquelles formen una classe. Mentre existeix entre els camperols parcel·laris una articulació purament local”, “simple suma d’unitats del mateix nom, a la manera com, per exemple, les patates d’un sac formen un sac de patates”, “i la identitat dels seus interessos no engendra entre ells cap comunitat, cap unió nacional i cap organització política, no formen una classe”[22].

El moment posterior a la constitució del proletariat en classe, vist aquest com l’enterramorts de la burgesia, és aquell en què, quan “conquereix el poder polític”, com veurem al capítol II i comentarem, s’eleva a “classe nacional”, això és, a “classe dominant” o “classe dirigent de la nació”. Aquesta organització del proletariat com a classe dominant o dirigent rep el nom d’“Estat”, que per tant apareix com un concepte no reductible a l’aparell institucional nascut amb el liberalisme, dirigit per part d’un partit i unes elits que poden considerar-se a la vegada representatives i vanguardistes. Al contrari, aquest concepte tal i com l’expressa Marx en aquest punt preveu com a substància el teixit organitzat i conscient de treballadors explicat més amunt, que és el que, en bloc, esdevé dirigent. Una manera de concebre l’Estat que s’acosta a la noció que després desenvoluparà Antonio Gramsci (1891-1937) als seus Quaderns de la presó d’Estat com la unió de la societat civil (o “Estat ètic”, o “societat regulada”) i la societat política. O sigui, “hegemonia cuirassada de coerció”[23].

Crec que amb aquestes cites queden prou clares les diferències existents sobre la qüestió de la classe (i sobre aquelles qüestions que se’n deriven) entre els marxismes de Marx i, per exemple, de Bujarin[24]. Abans d’acabar aquest capítol voldria, no obstant, afegir una altra cosa: que no podem oblidar-nos de quina ha sigut la postura efectiva de Marx que hem vist al primer punt de la presentació. Tot i la seva gran perspectiva política i elevats coneixements històrics, econòmics o filosòfics, Marx no va pretendre mai situar-se respecte del moviment com una vanguàrdia en el sentit vertical i dirigista de Bujarin, com un líder inflat amb la convicció que d’ell i la seva consciència superior depèn necessàriament l’esdevenir del proletariat. Al contrari, en la pràctica i en les reflexions teòriques que es deriven d’aquesta Marx milita com un més dins del moviment per tal d’organitzar-lo. Perquè, tal i com explica Engels al pròleg a l’edició anglesa de 1888, Marx considera que “el desenvolupament intel·lectual de la classe obrera” “havia de produir-se necessàriament a través de l’acció unida i de la discussió en comú” i que l’“emancipació de la classe obrera ha de ser obra de la mateixa classe obrera”[25]. Seguim, doncs, trobant aquí la identitat entre allò escrit en el Manifest i la vida política de Marx. I ho seguirem trobant en el proper capítol, “proletaris i comunistes”.

Capítol II: proletaris i comunistes

I és que aquest capítol comença amb algunes de les línies on s’expressen amb més concisió els fonaments filosòfics del marxisme, que a hores d’ara ja hauríem de sentir com una cosa familiar, no estranya. Llegim:

els comunistes no són cap partit especial enfront dels altres partits obrers. No tenen cap interès diferent dels interessos de tot el proletariat. No presenten cap principi especial segons el qual vulguin modelar el moviment proletari. Els comunistes només es diferencien de la resta dels partits proletaris pel fet que per un costat fan ressaltar i fan valer en les diferents lluites nacionals dels proletaris els interessos comuns, independents de la nacionalitat, del conjunt del proletariat, i per un altre costat, perquè en els diferents estadis d’evolució per què passa la lluita entre el proletariat i la burgesia representen sempre els interessos de la totalitat del moviment. En la pràctica, doncs, els comunistes són la part més decidida dels partits obrers de tot el món, i la que sempre empeny endavant; en la teoria avantatgen la resta de la massa proletària perquè tenen una visió de les condicions, del procés i dels resultats generals del moviment obrer. El fi immediat dels comunistes és idèntic al de tots els altres partits proletaris: formació del proletariat en classe, desfeta del domini burgès, conquesta del poder polític pel proletariat. Els principis teòrics dels comunistes no reposen de cap de les maneres en idees, en principis que hagin estat inventats o descoberts per aquest o bé aquell reformador del món. Només són expressió general de relacions reals d’una lluita de classes existent, d’un moviment històric que es desenvolupa davant els nostres propis ulls.[26]

En aquestes línies se’ns mostra de manera evident com el projecte comunista de Marx no pretén dissenyar un futur nascut del seu cap i separat dels interessos i les voluntats de la majoria de treballadors, sinó ajudar a aquests en els seus diferents moviments, empènyer-los, a través de la pràctica i de la reflexió sobre la pràctica, cap a la seva organització en classe i cap a la conquesta del poder, que al final del capítol s’expressa, ja ho hem mencionat, com “el pas ascensional del proletariat a classe dominant, la conquesta de la democràcia”.

Trobem en tals línies, a la vegada, una crítica que serveix tant contra les teories vanguardistes criticades de cert marxisme posterior a Marx com contra les figuracions del comunisme utòpic al que es va enfrontar en vida i que ja hem mencionat. Tot i que de manera irònica, en algunes edicions del Manifest podem veure de nou lligats marxisme vulgar o vanguardista, i utopisme. Es tracta de quelcom més que una curiositat que ha destacat Joaquín Miras a De Marx i el marxisme. Ocorre en el capítol III, a l’inici del punt que Marx dedica a criticar el socialisme i el comunisme crítico-utòpics. Escriu Marx: “aquí no parlem de la literatura que en totes les grans revolucions modernes ha expressat les reivindicacions del proletariat (escrits de Babeuf, etc.)”. És a dir, que Marx no considera utòpic a Babeuf, revolucionari comunista francès executat l’any 1797, perquè va actuar ni més ni menys que com marca el Manifest: expressant i donant cos al moviment proletari. I, tanmateix, en algunes edicions del Manifest podem llegir una nota al peu que avisa al lector: “Babeuf, Francesc Noel (àlies Gracchus) (1760-1797): revolucionari francès, destacat representant del comunisme utòpic”[27]. Aquesta contradicció tan flagrant reforça el que he dit fins ara en mostrar com d’allunyats estan Marx i alguns dels seus seguidors posteriors, que creuen que el que ells solen anomenar “materialisme històric” o “dialèctic” és l’únic coneixement objectiu i veritable, i que tothom que no el comparteix (Babeuf no podia fer-ho, perquè en morir Marx encara no havia nascut) posseeix un coneixement fals, burgès o utòpic, o, simplement, una falta de coneixement. Marx criticaria diferents aspectes del comunisme de Babeuf en diversos textos, però no el va considerar mai utòpic.

Tot això també ens ajuda a interpretar el paper de les 10 mesures, programàtiques, del final del capítol. En efecte, al principi de la presentació hem qüestionat el caràcter programàtic del Manifest. No ho fèiem negant la seva existència, ni negant la possibilitat o conveniència de que un moviment es doti a sí mateix, en cert moment, d’un programa. Ho fèiem perquè en ocasions el programa del Manifest i el Manifest com a programa s’han interpretat com una lletra sagrada, com una forma dels Deu Manaments catòlics. En la mateixa edició del Manifest Comunista on podem trobar la caracterització de Babeuf com un utòpic llegim a la presentació: “el programa que defensem els marxistes davant la crisi es basa en l’expropiació de la banca i els grans monopolis per tal de posar-los sota el control democràtic dels treballadors. [...] Aquest és el programa que defensaven Marx i Engels quan van publicar una de les seves obres més importants. I aquest és l’únic programa realista que pot portar la pau i el benestar per al conjunt de la humanitat”[28]. Qui escriu i publica això, de forma descontextualitzada, no es planteja que no existirà sempre i a tot arreu un moviment organitzat de treballadors que es proposi aquest objectiu, o que tingui la capacitat efectiva de dur-lo a terme; oblida tot el que hem mencionat al principi d’aquesta presentació que va fer possible l’escriptura de les idees presents en el Manifest, així com la pràctica de Marx; i no té en compte el que hem citat del Capítol II. Tampoc sembla tenir present que ja al 1872, en el seu pròleg, Marx i Engels escrivien que no donaven “cap especial importància a les mesures revolucionàries proposades al final del capítol II”, i que “aquest passatge s’hauria de redactar altrament en molts aspectes” “davant l’immens desenvolupament de la gran indústria”, però també “paral·lelament a l’organització de la classe obrera”. Així doncs, paradoxalment, aquest tipus de marxisme corre el risc de fer-se, ell mateix, teòricament utòpic i pràcticament sectari[29].

Amb el que us he explicat fins ara he esgotat gairebé tot el temps que tenia per parlar, i no obstant queden molts temes interessants per mencionar, d’aquest capítol –la qüestió de l’abolició de la propietat privada o burgesa, la de la família i la dona, la de la dictadura del proletariat– o del Manifest en general. En tot cas, tenint en compte els dies d’excepcionalitat que vivim al nostre país (considerem aquest Catalunya o Espanya), crec que pot ser d’interès que us doni la meva opinió sobre com tracta i entén Marx la qüestió nacional al Manifest Comunista, on podem trobar-hi aquelles expressions famosíssimes: “els obrers no tenen pàtria” i “proletaris del món, uniu-vos!”. A més, com hem vist i veurem la nacional és en Marx una qüestió estretament lligada amb la de la classe, que ja hem analitzat abans.

Començo amb potser el fet més evident, perquè ja l’hem mencionat i per repetit en el Manifest, i que a la vegada crec que és, també, el més important: la perspectiva i voluntat radicalment internacionalistes del projecte comunista. En efecte, com hem llegit una mica més amunt, Marx escriu al capítol II que “els comunistes només es diferencien de la resta dels partits proletaris pel fet que per un costat fan ressaltar i fan valer en les diferents lluites nacionals dels proletaris els interessos comuns, independents de la nacionalitat, del conjunt del proletariat”. Una idea que es repeteix al capítol IV: “els comunistes treballen arreu per la unió i l’entesa dels partits democràtics de tots els països”. I ja hem repassat els esforços de Marx durant la dècada de 1840 per unir les forces d’esquerra d’Europa en un projecte comú. Uns esforços que no es deturaran, per altra banda, i que duran a Marx, l’any 1864, a ser l’escollit per escriure els Estatuts Generals de l’AIT, l’Associació Internacional de Treballadors. De fet, al Manifest es conclou que “l’acció unida, almenys dels països civilitzats [sic], és una de les primeres condicions del seu alliberament”. Per tant, l’internacionalisme és considerat un dels elements més imprescindibles per al triomf del proletariat.

Apuntat això, caldria veure què entén Marx per nació. A simple vista, podríem pensar que amb el concepte es refereix a la nacionalitat: al territori de naixement d’una persona que, en el present, es produeix dins dels límits fronterers d’un estat-nació. I, en alguns moments, és cert, Marx utilitza l’expressió en aquest sentit. Per exemple, quan al capítol I escriu que el capitalisme “amb gran sentiment dels reaccionaris ha sostret a la indústria la seva base nacional”, i que “les antiquíssimes indústries nacionals han estat anorreades i ho seran cada dia més” “per indústries que ja no elaboren més matèries primeres autòctones, sinó matèries primeres pertanyents als països més remots”.

Però si analitzem amb una mica de cura el text, de seguida veiem que la qüestió és més complexa, d’una forma fins i tot desconcertant. Al Capítol II podem llegir que, “Encara que no ho sigui pel seu contingut, la lluita del proletariat contra la burgesia és, en primer lloc i per la seva forma, una lluita nacional. En primer lloc el proletariat de cada país ha d’acabar, és clar, amb la seva pròpia burgesia”. En aquest fragment trobem dues precisions sobre la lluita nacional, que pot ser-ho “per la seva forma” i “pel seu contingut”. Trobem aquesta diferenciació, de nou, en un text de Marx de 1875, Glosses marginals al Programa de Gotha. Allà, hi escriu:És clar que, per tal de poder lluitar realment, cal que la classe obrera s’organitzi, com a classe, a casa seva i que el territori nacional sigui l’escenari immediat de la seva lluita. Tenint en consideració tot això, la seva lluita de classe és nacional, no segons el contingut, sinó, com diu el Manifest Comunista, <<segons la forma>>”[30].

Per tant, per a Marx hi hauria una noció de la nació que es limitaria a designar els límits fronterers de l’Estat-nació burgès, espai de lluita immediat del proletariat, i una altra que la transcendiria. Aquesta segona noció de la nació, amb contingut, seria la que Marx fa servir quan escriu, com hem vist més amunt, que “El proletariat, pel fet que ha de conquerir en primer lloc el domini polític, ha d’elevar-se a classe nacional i ha de constituir-se ella mateixa en nació”. En aquest cas, nació seria un concepte eminentment polític, i inseparable d’aquella classe en possessió del poder. És en aquest sentit que “els obrers no tenen pàtria”: el proletariat només tindrà nació plena quan s’organitzi com a classe i passi a governar-se efectivament.

M’atreveixo a dir que aquesta diferenciació entre nació “per la seva forma” i “pel seu contingut”, oposada al liberalisme, té ecos en la tradició política republicana des d’Aristòtil i que és visible, especialment, en la civilització romana. Explica el filòsof republicà contemporani Maurizio Viroli: “els romans feien servir dues paraules diferents: patria i natio. Patria es referia a “res publica”, la constitució política, les lleis, la manera de viure derivada d’aquestes (i per tant també una cultura). Natio indica el lloc de naixement i allò que li va unit, com l’ètnia i la llengua”[31]. Així, per exemple, Ciceró escriu a Les lleis: Tots els ciutadans [...] tenen, així ho crec jo, dues pàtries, una natural i una altra política [...] així nosaltres considerem com la pàtria aquella en què hem nascut, i la que ens ha rebut. Però és necessari estimar sobre tot la que ens acull a tots els ciutadans sota el nom de República”[32]. La natio romana o “pàtria natural” s’acostaria a la nació formal de Marx, mentre que la patria pròpiament dita o “pàtria política” tindria a veure amb la nació amb contingut. I Marx donaria, com Ciceró, prioritat a la segona.

Així, acaba Marx: un cop conquerit el poder, el proletariat “encara és nacional, tot i que no ho sigui en el sentit de la burgesia”. I no ho és en el sentit de la burgesia perquè la burgesia basa el contingut de la seva nació en l’explotació i en la lluita contra d’altres nacions –justificades en ocasions, en la seva expressió nacionalista, a través de l’exaltació mistificadora d’elements propis de la natio, com la llengua, que difuminen les lluites de classes dins de cada país i separen els treballadors. Mentre que el projecte comunista, com s’ha dit, pretén unir els proletariats de tot el món i, per tant, intenta en tot moment dissoldre les oposicions entre les nacions. Però això demana de la consciència que la substància, el contingut de la nació es troba en el domini de classe, en l’hegemonia i, doncs, que en la mesura en què s’aboleix l’explotació d’un individu per l’altre, s’aboleix també l’explotació d’una nació per l’altra. Amb la desaparició de l’antagonisme de les classes a l’interior de la nació cessa també l’hostilitat de les nacions entre elles.”

Aquesta manera de concebre la nació potser pugui ajudar a entendre la defensa de la independència de Polònia mantinguda al Manifest, nació que durant el segle XIX va trobar-se sotmesa al poder de l’imperi tsarista rus. Aquesta defensa no interessaria “només al poble polonès, sinó a tots i cadascun de nosaltres”: “els obrers de la resta d’Europa necessiten tant com els mateixos obrers polonesos la independència de Polònia”, escriuria Engels al pròleg a l’edició polonesa de 1892. I això, perquè “una sincera col·laboració internacional de les nacions europees només és possible si cada una d’aquestes nacions és completament autònoma a casa seva”. I perquè “la noblesa no ha sabut mantenir ni reconquerir la independència de Polònia, i ara, aquesta qüestió és, si més no, indiferent a la burgesia. [...] Només el jove proletariat polonès pot conquerir-la.” També al final del Manifest, publicat gairebé cinquanta anys abans d’aquest pròleg, trobem una certa defensa de la independència de Polònia: “entre els polonesos, els comunistes sostenen el partit que posa com a condició de l’alliberament nacional una revolució agrària, el mateix partit que realitzà la insurrecció de Cracòvia el 1846”. Aquesta defensa, doncs, no pot deslligar-se de la necessitat bàsica d’autonomia de les nacions, condició per a la possibilitat d’unió internacionalista entre treballadors; però tampoc del fet que el projecte de constitució en nació de Polònia es trobés encapçalada per les classes populars poloneses i no per les seves elits, a més de tenir com a condició la revolució agrària; i, finalment, del fet que la nació opressora era l’imperi autocràtic tsarista, la més reaccionària de tota Europa.

 


[1] Al pròleg a l’edició alemanya de 1883 del Manifest, escrit immediatament després de la mort de Marx.

[2] Per exemple, com ho fan els seus autors al pròleg a l’edició alemanya de 1872 del Manifest.

[3] Paraules d’Engels al pròleg a la quarta edició alemanya de 1890 del Manifest.

[4] En la “Carta X” de Filosofia i socialisme. Existeixen diverses edicions on-line. Per exemple, a http://www.elsarbresdefahrenheit.net/documentos/obras/1455/ficheros/filosofiaysocialimo.pdf.

[5] En el pròleg a l’edició anglesa de 1888 del Manifest.

[6] Totes les cites són extretes de la “Introducció històrica” que Wenceslao Roces va preparar per al Manifest Comunista. Es troba disponible on-line a: http://www.wenceslaoroces.org/arc/roces/pro/intman.htm.

[7] L’expressió està extreta de la biografia de David Mclellan (1983): Karl Marx. Su vida y sus ideas. Barcelona, Crítica. Pàg. 199.

[8] De nou, trobem la cita a l’ob. cit. de Mclellan, a la pàg. 199. A la ob. cit. de Roces hi trobem també més informació sobre aquesta qüestió.

[9] Al respecte, pot consultar-se l’obra Marx i Engels, de David Riazanof (“Quarta conferència”, pàg. 23). Disponible on-line a http://www.nodo50.org/ciencia_popular/articulos/Riazanov.pdf. També explica el procés Mclellan a la seva ob. cit., pàg. 205.

[10] Si bé sembla que la redacció final seria de Marx, a parer d’estudiosos com Mclellan, Riazanov o Néstor Kohan. Aquest últim explica que seria una prova de l’escriptura de Marx, més enllà de les particularitats estilístiques que el diferencien dels textos d’Engels, el fet que a l’inici es parli del “fantasma” del comunisme, imatge provinent del Hamlet de Shakespeare, un autor que entusiasmava a Marx. Veure la pàgina 7 de l’edició on-line: http://www.rebelion.org/docs/127255.pdf.

[11] Labriola, A. (1973): El Manifiesto comunista de Marx y Engels. Barcelona, Ed. Roca. Pàg. 22.

[12] La carta pot llegir-se a internet a https://www.marxists.org/espanol/m-e/cartas/m09-43.htm.

[13] La cita prové del text “Les preteses escissions de la Internacional”, escrit l’any 1872, i disponible a https://www.marxists.org/espanol/m-e/1870s/lpee72s.htm. Però d’aquí una estona veurem com aquesta realitat és present de forma indubtable en el text del Manifest. I també veurem com, tanmateix, cert marxisme s’hi ha oposat, contradient al fer-ho, conscientment o no, les paraules i la filosofia de Marx (en el cas de les diferents interpretacions de Babeuf de manera claríssima).

[14] Així defineixen el moviment, respectivament, Antonio Labriola, en el seu text sobre el Manifest, ob. Cit., pàg. 23; i David Riazanof, en les seves “Notes aclaratòries” al Manifest Comunista. Veure VV.AA. (1949): Biografía del Manifiesto Comunista. Editorial México, S.A. Pàg. 283. Disponible on-line a http://www.elsarbresdefahrenheit.net/documentos/obras/2769/ficheros/Biografi_a_del_Manifiesto_Comunista.pdf.

[15] Rosenberg, A. (1966): Democracia y socialismo. Buenos Aires, Claridad. Pàg. 69.

[16] Rosenberg, A., ob. cit.,  Pàg. 62.

[17] Rosenberg, A., ob. cit., pàgs. 38 i 64 respectivament.

[18] Maillard, A. (1999): La communauté des Égaux. Le communisme néo-babouviste dans la France des annés 1840. París, Editions Kimé. Pàg. 9. Sobre l’origen artesanal d’aquest moviment comunista francès, a les pàgina 84 i 78, respectivament, podem llegir que cal “buscar les possibles àncores del somni comunitari en les conseqüències econòmiques i humanes de la destrucció capitalista de l’artesanat. Les amenaces de fallida, d’expropiació i de proletarització han suscitat moviments de revolta i l’aparició d’una consciència de classe. No és dins d’aquest quadre psico-polític que l’ideal comunista neo-babuvista ha pogut renéixer?”. I, en el mateix sentit: “Sens dubte, aquest tipus de consciència de classe no hagués pogut néixer més que en artesans. No havien conegut una certa independència econòmica, si no la il·lusió d’aquesta independència, emblemàtica dins la petita producció mercantil, per sentir-se desposseïts del seu treball i privats dels seus drets?”.

[19] Roces, W., ob. cit. Pàg. 44.

[20] Al respecte, en paral·lel al Manifest, és necessari llegir el capítol XXIV de El Capital, “L’anomenada acumulació originària”.

[21] Les notes estan extretes de Bujarin, N. I. (1974): Teoría del materialismo histórico. Madrid, Siglo XXI. Concretament del capítol VIII, “Las clases y la lucha de clases”.

[22] Marx, K. (1992): Las luchas de clases en Frania de 1848 a 1850 / El Dieciocho brumario de Luis Bonaparte. Madrid, Espasa Calpe. Pàg. 312.

[23] Gramsci, A. (1984): Cuadernos de la cárcel. T. 3. México, D. F., Ediciones Era. Pàg. 76. El company d’EspaiMarx Joan Tafalla m’ha cridat l’atenció sobre la continuïtat entre l’anàlisi del desenvolupament de la classe en el Manifest i en el Quadern 25 de Gramsci, “Al margen de la historia (Historia de los grupos sociales subalternos)”. Es troba a Gramsci, A. (2000): Cuadernos de la cárcel. T. 6. México, D. F., Ediciones Era. En faig menció i animo a la lectura d’aquest últim text, que a més aporta una perspectiva d’interès pel que fa als pensadors utòpics moderns. Per altra banda, també Lenin s’acostaria a aquesta tradició en escriure al 1910 que “des del punt de vista del marxisme, la classe que nega o no comprèn la idea de l’hegemonia no és una classe –o no és encara una classe–, sinó un gremi o una suma de diversos gremis”. A “El marxisme i Nasha Zarya”, disponible on-line en anglès a https://www.marxists.org/archive/lenin/works/1911/jan/22b.htm.

[24] Sobre la famosa i mal interpretada distinció de Marx entre classe en sí i classe per a sí a Misèria de la filosofìa, utilitzada per Bujarin per defensar la seva interpretació de la classe, llegeixi’s per exemple l’apartat dedicat al Manifest Comunista dins De Marx y el marxismo, de Joaquín Miras. Disponible on-line a http://www.elsarbresdefahrenheit.net/documentos/obras/2329/ficheros/Propuesta_de_lecturas_Joaquin.pdf.

[25] A més, existeix una carta demolidora en el mateix sentit escrita per Marx i Engels l’any 1879: “Quan la Internacional va formar-se, vam formular expressament el crit de batalla: l’emancipació de la classe obrera ha de ser aconseguida pels propis obrers. No podem, doncs, cooperar amb gent que diu obertament que als obrers els manca l’adequada educació per a emancipar-se a sí mateixos y han de ser alliberats de tot pels grans i petits burgesos filantrops”. Fragment extret de l’ob. cit. de Mclellan (pàg. 503).

[26] Si aquest últim punt resulta una mica abstracte, potser quedi més clar si es posa en paral·lel a aquesta cita, extreta d’un text de 1860 (Herr Vogt) en què Marx es refereix retrospectivament al seu paper durant la creació de la Lliga dels Comunistes: “la nostra feina no era la realització de cap sistema utòpic, sinó la participació conscient en el procés històric de la revolució social que estava tenint lloc davant dels nostres ulls”. Citat a l’ob. cit. de Mclellan (pàg. 185). També pot ser d’utilitat aquesta altra cita, provinent de La ideologia alemanya, de 1845 i escrit en col·laboració amb Engels: “El comunisme no és per a nosaltres ni un estat que calgui crear, ni un ideal sobre el qual haurà de reglamentar-se la realitat. Nosaltres anomenem comunisme el moviment real que aboleix l’estat actual. Les condicions d’aquest moviment són resultants de premisses existents en l’actualitat”. A Marx, K. I F. Engels (1969): La ideologia alemanya. Feuerbach. Barcelona, Edicions 62. Pàg. 39.

[27] Per exemple, a l’edició del Sindicato de Estudiantes – Fundación Federico Engels. Disponible on-line a http://www.sindicatodeestudiantes.net/images/pdf/libros/manifiesto_comunista_SE_interior_alta.pdf. Veure Pàg. 47.

[28] Ob. cit., pàg. 12.

[29] Un marxista com Antonio Labriola, que va dedicar bona part de la seva vida a lluitar contra les interpretacions del marxisme que hem criticat, podia escriure a la seva obra sobre el Manifest que “seguiríem segurament un camí fals si ens entestéssim en considerar com allò essencial del seu contingut [del Manifest] aquelles mesures que es propugnen al final del capítol segon per a ser implantades [...]. Aquests consells i orientacions, molt dignes de ser tinguts en compte en el moment i sota les circumstàncies en què van formular-se, importantíssims a més per qui vulgui formar-se un judici sobre l’actuació política dels comunistes alemanys durant el període revolucionari que va de 1848 a 1850, no són ja per a nosaltres, homes d’avui, un conjunt de criteris pràctics a favor o en contra dels quals haguem de prendre partit, abans d’enunciar una conclusió”. Veure Ob. cit., pàg. 12.

 

[30] Marx, K. I F. Engels (1971): Crítica dels Programes de Gotha i Erfurt. Barcelona, Edicions 62.  Pàg. 25.

[31] Viroli, M. I N. Bobbio (2002): Diálogo en torno a la República. Barcelona, Tusquets. Pàg. 21.

[32] Cicerón, M. T. (2009): Las leyes. Madrid, Gredos. Pàgs. 71-2.

 

Bookmark and Share